DES DE MADRID

Espanya i l'obsessió catalana

La crisi de Catalunya és molt present a la campanya electoral andalusa

La renovació de la cúpula judicial es vincula amb el judici del procés

zentauroepp45923855 gua116  antigua  guatemala   16 11 2018   el presidente del 181116192844

zentauroepp45923855 gua116 antigua guatemala 16 11 2018 el presidente del 181116192844 / Lavandeira Jr

4
Es llegeix en minuts
José Antonio Zarzalejos
José Antonio Zarzalejos

Periodista

ver +

Hi va haver un temps en què es feia broma que a Barcelona es parlava més de Madrid que de la ciutat comtal a la capital d’Espanya. Ja no és així. Sembla que la mesura de la política al nostre país la dona Catalunya, el procés sobiranista i el futur de la crisi desfermada des del 2012. No hi ha realitat política general que s’escapi a la “contaminació” de l’argument català. És molt de preveure que la campanya andalusa acabada d’iniciar per renovar el Parlament d’aquella comunitat giri entorn del posicionament dels diferents partits en lliça sobre el procés sobiranista.

Andalusia és la comunitat autònoma més poblada d’Espanya (8,5 milions) i la segona en superfície. Mai s’ha instal·lat un president o presidenta al palau de San Telmo que no fos socialista, i les enquestes avancen que Susana Díaz hi continuarà governant. Els socialistes andalusos han sigut tradicionalment els que han contrapesat els catalans i, orgànicament, la seva federació la que ha enarborat amb més energia determinats valors sobre la unitat d’Espanya i sobre les polítiques de solidaritat i cohesió interterritorial.

El PSOE, fins a la secretaria general de José Luis Rodríguez Zapatero, va tenir un fort segell andalús i basc que va cedir les seves sigles a Catalunya al PSC respectant-ne la singularitat mitjançant un protocol que es va renovar entre Miquel Iceta i Javier Fernández el març del 2017. Amb Sánchez –contrafigura de Díaz– les coses han canviat i el nucli dur del PSOE no és andalús, de manera que el president es passejarà el just pels mítings de campanya. Els socialistes d’allà no estan segurs que l’impacte del president sigui el millor tenint en compte que els andalusos són un tant reticents a les polítiques de desinflamació catalana de Moncloa.

Al contrari, Albert Rivera i Inés Arrimadas s’hi abocaran. Ell cobrirà la zona oriental de la regió (Màlaga) i ella, l’occidental (Sevilla). En la mateixa línia, Pablo Casado desenvoluparà una marató els pròxims dies. I els tres seguiran el guió de la crisi catalana com a amenaça a la cohesió d’Espanya, al flux de transferències de rendes i a la Constitució de 1978. D’altra banda, aPablo Iglesias li falta discurs andalús, ara monopolitzat per Teresa Rodríguez, que ha travat una entesa amb l’IUd’Antonio Maíllo.

Els comptes i la Corona

Passa també que el català –versió independentista– és inseparable de l’aprovació delsPressupostos, cada vegada més improbables. Per a Sánchez significaria un problema tirar-los endavant amb ERC i PDECat de cara al conjunt d’Espanya i, especialment, a comunitats com AndalusiaExtremadura i Castella-la Manxa. Al final se n’anirà a la pròrroga dels actuals. Per aquest flanc també atacaran Ciutadans i el PP en oberta pugna recíproca. No hi faltaran al·lusions a la Corona, fuetejada des del secessionisme i Units Podem. El Constitucional admetrà –contra el criteri del Consell d’Estat– el recurs del Govern contra la declaració del Parlament que va reprovarFelip VI i va demanar l’abolició de la Monarquia.

I en el sortilegi argumental d’uns i d’altres hi haurà present la renovació –un tant matussera– del Consell General del Poder Judicial i el pròxim nomenament de Manuel Marchena com el seu president i del Tribunal Suprem, amb el consegüent abandonament del magistrat de la presidència de la Sala Segona, de la direcció del judici oral contra els impulsors del procés sobiranista i de la ponència de la sentència.

Molts sectors de la capital sospiten que una de les raons de la facilitat amb què el Govern ha acceptat la presidència de Marchena en el CGPJ té a veure amb la supressió del seu protagonisme en la causa especial del procés del qual aquest jurista canari seria el pare intel·lectual. En particular, de la tipificació penal dels fets de setembre i octubre de l’any passat com adelictes de rebel·lió. Tampoc s’ha escapat a l’observació política la inclusió en el CGPJ, molt a última hora, de la que fos responsable de Treball a l’equip del president José MontillaMar Serna, una altra vocal judicial que viatja de Barcelona a Madrid en companyia de José Manuel Fernández Seijo, jutge del mercantil a Barcelona.

Segrest argumental

Notícies relacionades

Les coses a Catalunya estan canviant. No se sap del cert si el deteriorament de la classe dirigent independentista fa efecte en el recolzament popular al separatisme, però semblaria raonable que, com es propugna des de Moncloa i des d’altres instàncies, no s’alimenti el segrest argumental de la política espanyola pelrelat del secessionisme al qual, segons l’anàlisi dels estrategs de la presidència del Govern, li falten d’alternatives per sortir de l’entrebanc, més enllà de lliscar –hi ha símptomes preocupants al respecte– cap a l’alteració de l’ordre públic i la crispació en els mateixos àmbits catalans. La fallida visita de Torra al País Basc resulta inquietant: al president de la Generalitat li suggereix més afinitat Arnaldo Otegi que Iñigo Urkullu. Un símptoma pèssim.

A poc a poc, es comença a racionalitzar la crisi catalana, que es troba en un ‘stand by’ a l’espera de la sentència del procés, però la sortida de la qual no és repetir la tardor del 2017, sinó trobar un camí de compromís que obri un horitzó de convivència normalitzada. Per això l’obsessió espanyola de cobrir tots els arguments polítics a la Catalunya insurrecta resulta, probablement, contraproduent, perquè la verbalització conflictiva i constant del problema l’engrosseix i el consolida. No és difícil entendre que bona part de la solució no la tenen els discursos aliens a Catalunya sinó que es localitza, en gran manera, en els que es facin aquí i es materialitzin després en nou pacte intern entre catalans.