Anar al contingut

Recordant Pasqual Maragall

Un llibre recopila anècdotes de l'expresident de 40 amics

Roger Pascual

Recordant Pasqual Maragall

Onze anys després que Pasqual Maragall anunciés que tenia alzheimer, una quarantena de personalitats han volgut esbossar la figura de l’expresident. Jordi Basté, Mònica Terribas, Joan Clos, Jordi Évole, Eduardo Mendoza i Narcís Serra, entre d’altres, han relatat anècdotes compartides amb l’exalcalde de Barcelona per al llibre 'Records. 40 amics de Pasqual Maragall evoquen 40 moments inoblidables’ (La Magrana. La Fundació Pasqual Maragall, que el polític va crear per lluitar contra l’alzheimer, ha volgut commemorar amb aquesta obra la seva primera dècada d’existència.

El 2008, un any després que l’exalcalde anunciés que li havien diagnosticat aquesta demència, Basté li va preguntar, fora d’antena, què era aquesta malaltia llavors poc coneguda. "Segur que t’has deixat les claus dins de casa en alguna ocasió", li va respondre.  "Doncs l’alzheimer és deixar-te les claus dins de casa cada dia". El locutor destaca que amb la decisió de Maragall de donar visibilitat a aquesta malaltia el que va fer aquell dia va ser "posar-se, una vegada més, al servei de la societat".

L’obra està atapeïda de vivències que permeten entreveure la figura d’un polític únic, que es va fer cèlebre per les 'maragallades’. Montserrat Tura, la que va ser la seva consellera d’Interior, explica que no creu que existissin les 'maragallades’: "El que passava és que ell es movia en unes coordenades diferents a les que es movien els altres". Un bon exemple d’això va ser quan es va presentar a l’aeroport del Prat per agafar un avió. Josep Miquel Abad, conseller delegat del Comitè Olímpic Organitzador de Barcelona 92, relata que va arribar amb els cabells molls i amb una sabata de cada color. Quan li van fer veure va mirar el cap de protocol i li va preguntar quin peu calçava. "Un 42". "Doncs fantàstic. Canviï’m les sabates".

El que va ser el seu successor a l’alcaldia de Barcelona, Joan Clos, destaca que malgrat l’enorme pressió que tenia amb l’organització dels Jocs, Maragall no li va traslladar mai aquesta pressió. "Ell et deixava treballar. I aquesta és una de les coses que fan que el respecti enormement". Després de cedir el testimoni a Clos, Maragall se’n va anar a Roma, on va exercir de professor un any en un curs que li havia organitzat a mida Francesco Rutelli, bon amic i alcalde de la capital italiana. "Un dia Pasqual em va dir les famoses paraules: 'Tinc una malaltia. No recordo com es diu, Eisenhower'. En aquell moment vaig saber que mai deixaria, fins a l’últim dia de la meva vida, d’estimar aquest home irònic, decidit i fantasiós," escriu Rutelli amb emoció.

L’espontaneïtat i desinhibició del protagonista recurrent en tots els relats. Queco Novell encara riu al pensar com el Maragall autèntic va convèncer el seu doble del 'Polònia' per anar a cantar nadales per Nadal a la presó de Can Brians. I com, sent president, Maragall es va acostar per dir-li a l’orella fins en tres ocasions "m’imites fatal".

No és l’única vegada que li va sortir per cantar. Mònica Terribas encara s’emociona cada vegada que recorda un dia en què, quan el president havia abandonat tots els càrrecs, van quedar per sopar al restaurant Set Portes: "Només diré que Pasqual va acabar la vetllada cantant tangos acompanyant-se amb el piano del restaurant". La periodista rescata l’última entrevista que li va fer com a president, el 2006. "Mostrava la fragilitat de tots els cops que hi havia rebut però també mostrava que ho havia intentat fins a l’últim moment –evoca–. És una d’aquestes persones que no senten rencor. És una persona franca i la franquesa en política moltes vegades es paga cara".

Per a Évole la gran virtut és la seva capacitat d’arriscar, "algú que va una mica més lluny, fins i tot quan els coetanis poden titllar-lo de boig. Aquest tipus de persones que realment aconsegueixen fer avançar una societat. Sens dubte, un paio que va apostar per una mascota com el Cobi és algú que tindrà sempre la meva admiració". El 'Follonero' l’ha vist sempre entremaliat i assegura que "la malaltia no l’ha fet perdre ni un punt de la seva pilleria".