Les universitats espanyoles van arribar tard als programes antiplagi

La pràctica de retallar i enganxar que va donar l’empenta definitiva a la dimissió de Carmen Montón no era una excepció. Era habitual durant aquells anys sobretot en els màsters no oficials, en els treballs de carrera i en moltes publicacions. La facilitat d’accés a milions de textos que ofereix internet va posar a l’abast de qualsevol un tipus de frau que en aquells moments resultava difícil de detectar. Amb només un clic podia copiar-se un text escrit a Austràlia per un altre estudiant, ¿qui podia adonar-se’n?

Però una successió de casos tan escandolosos com el del’exrector de la Universitat Rei Joan Carles de Madrid, Fernando Suárez Bilbao, van despertar totes les alarmes. A aquest medievalista el van caçar l’octubre del 2016 amb 11 publicacions producte del retallar i enganxar més bast (errors ortogràfics inclosos).

Ni el Govern de Mariano Rajoy, ni la Comunitat de Madrid ni la Conferència de Rectors van fer ni un pas per destituir-lo. Fins i tot va arribar a insinuar-se, com a exoneració, que aquest tipus de trampes estaven generalitzades i eren tolerades per les universitats. Però aquests casos van ser decisius perquè totes les universitats es dotessin d’eines eficaces contra el plagi.

Alta eficàcia

De la mateixa manera que internet va obrir la porta a la falsificació en massa, la xarxa ha trobat el remei, amb programes antiplagi que han suposat un antídot gairebé definitiu contra aquest virus. N’existeixen molts però el més utilitzat a Espanya (el tenen el 60% de les universitats), és el Turnitin, que acara més de 500 milions de documents de tot el món. No importa l’idioma ni com de remot que sigui el treball. Si és a la xarxa, el programa localitza les frases repetides, tot i que s’hagi canviat una paraula o s’hagi emmascarat amb altres trucs. També adverteix si aquesta frase copiada forma part d’una cita amb la corresponent referència bibliogràfica.

El principal valor d’aquests programes no és tant la detecció del trampós sinó “l’efecte dissuasiu que crea en la gran majoria dels estudiants”, explica Josep Ros, vicerector de Programació Acadèmica i Qualitat de la Universitat Autònoma de Barcelona. Saber que el professor pot fer ús d’aquesta eina ja dissuadeix molts alumnes d’intentar-ho. “Alguns casos de frau hem trobat, però pocs”, afegeix el vicerector.

Els programes no s’utilitzen de manera massiva i obligatòria. Hi ha disposició del professor que vulgui fer-lo servir quan vegi alguna conducta sospitosa, però “cada vegada són més” els que ho fan de manera sistemàtica. El consorci de biblioteques de la xarxa universitària catalana va començar aquesta pràctica fa dos anys amb un altre programa, Urkund, també de gran eficàcia, segons Ros.

Més control a les tesis

Quan Pedro Sánchez va llegir la seva tesi doctoral, el 2012, no consta que cap universitat espanyola operés amb aquests sistemes, malgrat que Turnitin, per exemple, es va llançar per primera vegada el 1997.

Josep Ros, no obstant, creu que els filtres a què les universitats sotmeten les tesis doctorals fan molt difícil el frau. “No té res a veure amb la vigilància exercida sobre un treball de final de màster com el de Montón. L’avenç d’una tesi es controla periòdicament per part d’una comissió de seguiment i de manera continuada a través del director, que n’és el responsable directe”, adverteix Ros.

Malgrat que Turnitin va ser llançat per primera el 1997, fins al 2016 no se’n va generalitzar l’ús i el d’altres programes a Espanya a cavall dels escàndols mediàtics.

Notícies relacionades

Rivera exigeix sense èxit a Sánchez que publiqui la seva tesi doctoral

Mor un militar en unes maniobres amb foc real a Polònia

La Universitat Complutense de Madrid (UCM) va ser de les pioneres. Disposa del Turnitin des de fa tres anys, però no compten amb un estudi sobre la quantitat de fraus que han detectat. “Hauríem de posar-nos-hi”, afirmen fonts de la institució.

També la Universitat Rei Joan Carles (URJC), dirigida pel rector plagiador i escenari dels màsters de Carmen Montón, Cristina Cifuentes i Pablo Casado, ha acabat adquirint una eina antifrau. En aquest cas es tracta d’Unplag, que disposa d’un accés a més de 40.000 milions de pàgines web, arxius educatius i institucionals.