L'ANC es distancia de Torra després d'una altra Diada massiva

Més del mateix, però diferent. La Catalunya independentista va tornar a omplir els carrers una Diada més, i en són set des que va començar l’era secessionista el 2012. Poques diferències amb les anteriors edicions celebrades. És a dir, un milió de persones (segons la Guàrdia Urbana), ambient festiu i ni una paperera trencada. Tot va ser com sempre, però aquesta no va ser una Diada més. Va ser la primera després de l’1-O, l’actuació abusiva de la policia, i la judicialització, 'exili' i presó del Govern que va promoure el referèndum unilateral. I és que l’independentisme encara acusa el cop de la tardor passada, cosa que s’expressa amb l’actual falta de full de ruta comuna entre tots els sectors.

Els intents dels partits majoritaris, la postconvergència i ERC, de conduir l’anhel sobiranista ha xocat, una vegada més, amb l’ANC, l’entitat organitzadora de les manifestacions milionàries. “No som al 2012”, va dir la presidenta de l’Assemblea, Elisenda Paluzie, en referència a l’any zero de l’era independentista, i molt menys el 2006”, addenda dirigida a la proposta de Pedro Sánchez de fer un referèndum “d’autogovern, però no d’autodeterminació”. Un dels murs enderrocats simbòlicament en la manifestació esgrimia, de fet, una roda d’hàmster amb la idea de sol·licitar a l’Estat un referèndum pactat, mentre aquest ho rebutjava de nou.

Una cosa és evident: l’independentisme ha entès, a força de cops, que la Diada, la mobilització massiva, pacífica i multitudinària no és suficient ni per dur a terme un referèndum, ni de bon tros per aconseguir la bonificació de la independència directa. Al mateix temps, i la presència a la Diagonal ho avala, el moviment civil sobiranista considera que la conquista pacífica dels carrers és bàsica. És a dir, s’ha passat de creure que s’aconseguiria la independència manifestant-se una vegada a l’any a considerar que l’èxit de la Diada no és una causa suficient, però sí absolutament necessària.

En vista de tot això, creix la distància entre els partits i el carrer, si com a tal s’entén l’ANC. Paluzie va exigir al Govern que no "dilapidi" el treball fet pel moviment independentista "dient ara que l’1-O no era un referèndum", i li va demanar que es prepari per a un nou "embat democràtic" a l’Estat. Paluzie va enviar un missatge carregat de crítica al Govern i als partits: "Us demanem que ens tracteu com a adults; som conscients dels obstacles, no demanem impossibles, però sí rigor, honestedat i determinació". Missatge ben diferent del del vicepresident d’Òmnium, Marcel Mauri, molt més centrat en la unitat de la societat catalana, el diàleg i a assumir que el procés "no serà ràpid ni fàcil".

Torra promet anar "fins al final"

Per la seva banda, el president, Quim Torra, va evitar el cos a cos amb Paluzie i en unes enceses declaracions li agraïa la interpel·lació directa: "Té tot el dret a exigir-nos que anem fins al final. ¡És el que farem!". Emocionat per la manifestació, va exigir al president del Govern que sigui "valent".

Proclames al marge, en l’independentisme s’assumeix que el futur és "incert i lent", segons comentava un grup de manifestants del Bages. "Estem llepant-nos les ferides de l’any passat i reagrupats cadascú en el seu espai, cosa que no és necessàriament dolenta", reflexionava en veu alta un d’ells. "Això és més llarg del que ens pensàvem, hem de ser més, i ser més valents", afegia un altre.

I respecte a octubre de l’any passat, recordaven com el 27-O van passar de la il·lusió de la tarda a la decepció d’aquella mateixa nit. I retreuen als polítics: "Haurien d’haver parlat clar, qualsevol cosa abans que proclamar la independència i després fer-se enrere". "En la conferència de Torra de la setmana passada no hi va haver ni un 'com’ pensa fer realitat la república", lamentava un d’ells.

Notícies relacionades

PP i Vox tramiten a València les seves lleis entre crits de "vergonya"

Koldo compareixerà dilluns que ve en la comissió del Senat

Aquest és l’estat d’ànim, expressat per una altra manifestant. "Vam ser república per una nit... però jo ja sabia que no es podia fer realitat, hem d’anar a poc a poc". Replantejament, reflexió, autocrítica, doncs, però també determinació massiva de l’independentisme, impulsada per la situació dels presos i 'exiliats’.

Una determinació que porta molts a exigir unitat als partits independentistes. "Hi pot haver riscos, però compartits, són menys riscos", assegurava un manifestant que sostenia una pancarta amb el lema: "Sense desobiediència no hi haurà independència".