07 juny 2020

Anar al contingut

DES DE MADRID

Catalunya entra en crisi sistèmica

El Parlament sense plens fins a l'octubre és l'epítom de la neutralització sectària de les institucions que ha provocat una crisi general

La reunió Torra-Sánchez de juliol a la Moncloa sembla ara com un miratge i el president adverteix veladament un altre 155

José Antonio Zarzalejos

Catalunya entra en crisi sistèmica

FERRAN NADEU

El mes d’agost ha sigut enganyosament inactiu des del punt de vista polític. La qüestió catalana ha sigut present en les anàlisis estiuenques i, en particular, del Govern, de manera singular en la reunió informal de l’equip de Pedro Sánchez a la finca de Quintos de Mora. També en els partits polítics, que han anat esbossant les estratègies en vista d’aquesta tardor que obrirà dimarts Joaquim Torra amb una “combativa” (sic) conferència. L’expectativa és que el president de la Generalitat confirmi el diagnòstic de les reflexions de Madrid: Catalunya ha entrat en una crisi sistèmica, és a dir, que afecta totes les facetes del seu funcionament.

És sistèmica la desinstitucionalització del país. El Parlament, sense plens fins a l’octubre, és l’epítom de la neutralització sectària de les institucions. La Generalitat està al servei de la causa independentista com a objectiu de només una part de la societat catalana, que prova d’enfosquir l’altra a través de l’‘hegemonia groga’. Alguns assoliments de la política d’apaivagament de Sánchez resulten només aparences.

Ho va ser la reunió de la comissió bilateral a la qual Torra va enviar el responsable de relacions exteriors del seu Govern, Ernest Maragall, amb un ordre del dia (presos i referèndum) que va neutralitzar qualsevol acord. La inassistència del Govern català a la Comissió de Política Fiscal i Financera avança també que la Generalitat no està per la feina de tornar als òrgans multilaterals; i la negativa a discutir el dia 6 en la Junta de Seguretat el conflicte dels llaços grocs implica una greu confrontació amb Interior.

D’altra banda, i tot i que el Govern ha manifestat la seva voluntat de no judicialitzar les relacions amb Catalunya, Josep Borrell no ha tingut més remei que impugnar les condicions de l’obertura de set ‘ambaixades’ catalanes en altres tants països. En definitiva, la Generalitat està en un procés de buidament de les institucions pròpies i de distanciament irreversible dels òrgans de coordinació i relació amb l’Estat.

En aquestes circumstàncies, la reunió de Torra i Sánchez a la Moncloa el 9 de juliol passat sembla ara com un miratge, malgrat l’esforç del president del Govern en què no ho fos. L’envestida del secessionisme contra la Monarquia, s’explica, a més, per si sola. Aquesta situació ha aconsellat a Sánchez advertir veladament des de Bogotà, dijous, un nou 155 si es passa de la dita al fet.

A la desinstitucionalització catalana ha d’afegir-se la ruptura del paradigma de la convivència afligida d’una tensió que no només es manifesta en el conflicte dels llaços grocs (es veuen també a Bilbao), sinó en el discórrer habitual de la vida social. La negativa dels independentistes a admetre l’erosió de la qualitat democràtica a Catalunya és similar a la que proclamava Artur Mas quan assegurava que la banca no se n’aniria del país en vista d’una possible independència unilateral.

Si les institucions estan congelades o directament abandonades per les autoritats de la Generalitat i els partits separatistes, les característiques que van voler definir la manera de conviure a Catalunya – ‘un sol poble’  s’han dinamitat d’una manera constant, mentre la ruptura interna entre els partits secessionistes trasllada una sensació de convulsió generalitzada.

Quan en les properes setmanes, Carles Puigdemont posi en marxa les seves dues iniciatives (el Consell de la República i la Crida), Catalunya entrarà, a més en un altre procés subversiu respecte del marc constitucional i estatutari, també en una confrontació ideològica de caràcter ciutadà que acabarà per obrir la bretxa que ja es percep amb tot el seu dramatisme en aquestes últimes setmanes.

El fons de la qüestió continua sent el que Antón Costas va definir en aquest diari el passat 7 d’agost com un “cop parlamentari revolucionari” en què es va imposar una ruptura unilateral de les regles del joc democràtic amb l’aprovació de les lleis de desconnexió el 6 i 7 de setembre de 2017. D’aquest episodi parlamentari es compleix aquesta setmana entrant un any. En aquests 12 mesos els actors polítics principals tant a Barcelona com a Madrid, han canviat i els esdeveniments, malgrat la intentada ‘desinflamació’ del Govern socialista, no s’han desenvolupat de manera positiva.

Els símptomes econòmics comencen a manifestar també les conseqüències d’un marc institucional, polític i social deteriorat. Tot i que el creixement econòmic espanyol es debilitarà aquest any i el pròxim (estarà en l’entorn del 2,2%), el mercat turístic i immobiliari a Catalunya registra pitjors xifres que la mitjana espanyola en el que no pocs experts consideren és la primera fase de les conseqüències materials del procés sobiranista, entre les quals es registra la fugida de desenes de milions d’euros en dipòsits. Barcelona, per si fos poc, ha perdut reputació com a capital europea  i la batalla per l’alcaldia de la ciutat es perfila com una de les més descarnades de totes les que han d’afrontar-se en els pròxims mesos.

En aquest context de crisi sistèmica no poden descartar-se nous comicis que, de convocar-se, buscarien la conjuntura de més tensió, coincident amb el judici oral davant de la Sala Segona del Tribunal Suprem dels polítics presos pels fets d’octubre del 2017. I tot això passa, en bona mesura, perquè la dirigència independentista, a la presó o fugida, té poc a perdre.

Per això Javier Cercas ha escrit el 19 d’agost (‘El creador del caos’) les següents frases: “L’exemple de Puigdemont és de nou evident: ara mateix, o munta un altre ‘pollastre de collons’, només que més salvatge que l’anterior, o li esperen 20 anys de desterrament”. L’escriptor ofereix una de les claus de la crisi sistèmica catalana.