DES DE MADRID

Borrell i l'estratègia de la desestabilització

El ministre d'Exteriors ha advertit que la integritat de l'Estat no és moneda de canvi per a la continuïtat de la legislatura

L'ofensiva contra el Govern porta a unes eleccions en què les polítiques de Sánchez amb Catalunya desapareixeran

zentauroepp44463450 madrid   27 07 2018  politica el pleno del congreso de los d180727185043

zentauroepp44463450 madrid 27 07 2018 politica el pleno del congreso de los d180727185043

4
Es llegeix en minuts
José Antonio Zarzalejos
José Antonio Zarzalejos

Periodista

ver +

Pedro Sánchez ha repartit joc en el seu equip de govern. Juntament amb socialistes de llarg alè, ha nomenat ministres d’adscripció ideològica mestissa i, algun o alguna, amb un perfil professional i en absolut polític. Per abordar la crisi de Catalunya, el president té el que els seus col·laboradors denominen “una agenda” que consisteix a no confondre els gestos hostils dels independentistes amb les accions il·legals i reaccionar segons els uns i els altres de manera diferent. Sense immutar-se en el primer cas; aplicant els recursos legals en el segon. Ja es va demostrar quan el Consell de Ministres va impugnar de nou la declaració sobiranista del Parlament, ara tancat i barrat fins a l’octubre. Plataner i provocador.

La gestió de “l’agenda catalana” la porta el mateix president, el seu gabinet i dos ministres. D’una banda, Meritxell Batet, que se situa en un sector ‘soft’ del PSC. De l’altra, tot i que formalment no es reconegui, Josep Borrell, titular d’Exteriors, que forma part del sector ‘hard’ del partit de Miquel Iceta i que, per les seves posicions, gaudeix d’un gran radi d’acció dialèctica i representativa en el conjunt del socialisme espanyol. A les declaracions conciliadores de Batet, s’han unit les observacions realistes de Borrell.

Fins al moment n’ha formulat tres: la primera, recolzantPedro Morenés al seu paper d’ambaixador d’Espanya als Estats Units a propòsit de la baralla política que, amb més voluntat esbroncadista que encert polític, va muntar Quim Torra a Washington el 27 de juny passat. La segona es va produir en una entrevista al diari ‘El País’ el dia 15 passat al constatar que ell no observava “cap canvi” en la Generalitat després de l’entrevista de Torra amb Sánchez. I la tercera ha sigut aquesta setmana. El ministre d’Exteriors va advertir que “res és més important per a un Estat que la seva integritat territorial” de manera que “la durada de la legislatura no es pot posar al platet de la balança amb la integritat territorial”.

Els senyals de fum

Sembla assenyat que es prenguin com a senyals de fum inequívocs les advertències de Borrell perquè els independentistes de Carles Puigdemont no creguin que amb Sánchez tot són flors i violes. O en altres paraules: que si l’estratègia de la tensió de l’expresident de la Generalitat desemboca en fets insurreccionals, o propicia la desestabilització de l’Executiu socialista com ha passat aquest divendres en el Congrés, hi haurà dos tipus de resposta: en el primer cas, un altre 155 que reunificaria al bloc constitucionalista; en el segon, una convocatòria electoral avançada.

Per a Puigdemont, la presidència de Sánchez és indesitjable perquè, a diferència de la de Rajoy, li genera massa contradiccions. El líder popular era un frontó; Sánchez absorbeix l’impacte de la bola i la respon amb un grau d’imprevisibilitat que desorienta l’expresident i el Govern, provocant un sentiment d’irritació i de perplexitat. L’estratègia de la desestabilització es va descontrolar divendres. Sánchez –en paraules de Borrell– no canviarà uns mesos en el Govern per una concessió inadmissible constitucionalment o que posi en risc les conviccions del socialisme català i de la resta d’Espanya.

El Govern ha patit un revés extraordinari amb el camí de dèficit, potser definitiu: les forces polítiques que van rellevarMariano Rajoy–la majoria de la censura– no han secundatSánchez  en l’aprovació del seu pla financer per a l’Estat. Així difícilment hi haurà Pressupostos i queda compromesa la continuïtat de l’Executiu socialista. Podem i els independentistes comparteixen un objectiu inicial que consisteix en un procés constituent que afecti, en l’essencial, el model territorial d’Espanya.

Eleccions més que probables

El PSOE i Sánchez no poden transar –com ha advertit Borrell– l’estada a la Moncloa durant uns mesos a canvi de volar el marc constitucional. Les eleccions anticipades han deixat de ser versemblants per convertir-se en probables. Sánchez no pot aïllar-se, com va fer Rajoy, d’una realitat que l’adverteix d’un escenari gairebé impossible per a la seva estabilitat.

Notícies relacionades

El que sortís d’unes urnes anticipades seria, molt probablement, un Executiu de coalició (i no d’esquerres) que no mantindria la contemporització que Sánchez aplica a la Catalunya secessionista. Per això, les advertències de Borrell són d’envergadura. Són també advertències que l’estratègia de la tensió –que ja és clarament de desestabilització– té límits perquè la societat espanyola –sectors socialistes inclosos– podria deixar d’entendre comprensivament l’“agenda catalana” de Sánchez i explicar-se-la, no en termes d’estratègia política de distensió, sinó en clau de segrest parlamentari i debilitat.

Sánchez –i molt menys Borrell, l’únic ministre amb una autonomia personal representativa que transcendeix al seu càrrec– no podria permetre’s el luxe que arrelés en l’opinió pública i publicada la dominància del separatisme sobre el Govern d’Espanya. Les pròximes eleccions les podria guanyar el PSOE amb l’èxit de la seva estratègia de moderació, ja molt improbable, o alternativament i després d’haver-la intentat i després del cop parlamentari de divendres, amb la dialèctica de Borrell assajada amb tant èxit en el seu llibre “Els comptes i els contes de la independència”.