DES DE MADRID
L'espiral de silenci i els alemanys
Els empresaris germànics s'han avançat i han sigut explícits a trencar amb el discurs de la correcció política
Amb la CUP de frontissa és impossible revertir la política catalana com reclama Vila o acostar posicions com demana Tardà
zentauroepp42421822 graf5890 barcelona 06 03 2018 el presidente del parlament180306161119 /
«No em veig sent president virtual, d’un país virtual, en una societat anímica i institucionalment devastada». Aquestes paraules Santi Vila les atribueix en el seu D’herois i traïdors a Carles Puigdemont. Més que l’al·lusió a la virtualitat de la república, el més important de la reflexió és la devastació que Puigdemont observa a Catalunya. Que és, a més d’institucional, «anímica». Perquè Catalunya amb el procés ha entrat en una bombolla d’irrealitat que Joan Coscubiela, en el seu llibre Empantanados, qualifica de «dissonància cognitiva» que es caracteritza amb la baralla entre dues realitats, una d’il·lusòria i una altra de fàctica.
La república catalana seria la primera i el desastre polític del país, la segona. Gabriel Colomé a La Cataluña insurgente es refereix a «l’espiral de silenci» que es produeix quan «un bàndol té prou força per amenaçar el contrari amb l’aïllament, el rebuig, l’ostracisme». És a dir, el que ha passat i continua passant a Catalunya.
L’espiral de silenci és un càncer per a la llibertat de les societats. Al seu llibre Una comunidad ensimismada, el gran filòsof català i diputat del PSC al Congrés Manuel Cruz ho diu així: «Sembla clar que pateix un considerable dèficit democràtic una societat en què els seus ciutadans acaben sotmesos al que s’ha dit […] espiral de silenci, i prefereixen mantenir-se callats davant la por –manifestament induït des del poder– a quedar aïllats o, pitjor encara, a rebre algun tipus de retret social». I segueix Cruz: «Per descomptat que quan s’intenta plantejar aquesta qüestió en l’espai públic català no falten respostes […] que qualifiquen d’exagerat, si no de caricaturesc, aquest plantejament».
Aquests autors i d’altres estan denunciant que a Catalunya té lloc un discurs canònic i prepotent que és el que autoritza a plantar el Rei en un esdeveniment, llançar un míting –ho va fer el president del Parlament– en un acte professional o desafiar la pluralitat catalana en nom d’una legitimitat alternativa a la de l’Estat. Fins que un empresari de parla alemanya instal·lat a Catalunya va increpar Roger Torrent dimarts passat al Círculo Ecuestre. Més enllà de les formes de la interpel·lació, millorables, és evident que el silenci social ha permès que l’independentisme –engarrotant els mitjans públics de comunicació i una part no petita dels privats– hagi imposat el seu relat. L’empresari alemany l’ha trencat sense cap eufemisme.
La proposta de Tardà
A Madrid les portades dels diaris han recollit amb profusió el rotund germànic Karl Jacobi increpant Torrent i als cenacles de la capital ha tornat aquella perversa dita satírica d’«abans alemanys que catalans» que va fer trista fortuna quan Gas Natural va tractar de llançar una opa sobre Endesa el 2005-06. Però al marge d’aquesta feridora hostilitat rejovenida entre Madrid i Barcelona, el grau d’intransigència de l’independentisme fa que aquests episodis se celebrin com autèntics èxits polítics, molt més destacables quan són estrangers els que posen en la picota la il·legalitat del procés sobiranista. Una intransigència que, a més a més, es produeix dintre de les mateixes files del secessionisme, com es demostraria amb la intemperant reacció a la proposta de Joan Tardà d’ampliar el camp del sobiranisme acostant posicions amb els comuns i el PSC, recolzat, en part, per Oriol Junqueras i Marta Rovira.
Santi Vila –el botifler oficial del procés– ha declarat que «el programa polític català ha de passar per revertir el dany econòmic». Una reflexió tan encertada com allunyada de la realitat al comprovar que la CUP continua marcant la pauta de les polítiques independentistes a les institucions. Si en el seu moment ja va decapitar Artur Mas –un dels pitjors errors de l’independentisme– ara juga al seu gust amb la legislatura.
Els cupaires desitgen primer escombrar les restes de la Catalunya autonòmica (recordeu: «¡Escombrem-los»!), el seu model socioeconòmic, la prevalença política i social de la que va ser una burgesia esponerosa i el caràcter cèntric de Barcelona. I només després caminar envers una república segons els cànons de l’anticapitalisme més irracional i sectari. Així va ser en l’anterior legislatura i així continua passant en aquesta tot i el fracàs electoral de la CUP, que, malgrat tot, controla ERC i a JxCat.
Reverència submisa
A ningú li hauria d’estranyar que siguin empresaris alemanys, o representants d’interessos germànics a Catalunya, els que s’hagin desembarassat de l’espiral de silenci que contrau la lliure expressió social al país i el devasta anímicament com va reconèixer Puigdemont la matinada del dia 27 d’octubre de l’any passat.
El valor d’actes com el de la increpació a Torrent al Círculo Ecuestre consisteix en la seva funció comunicativa, és a dir, en el seu efecte referencial davant la reverència submisa amb què s’acullen en totes les instàncies el discurs políticament correcte, que és el que consisteix a persistir en la il·legalitat, mantenir la fal·làcia que els presos del procés són polítics i, sobretot, que, amb la CUP de frontissa, és versemblant un procés constituent.
Jacobi, per això, ha fet un favor col·lectiu creant en l’empresariat una caixa de reclutament. Les grans empreses catalanes no han sigut menys contundents –han traslladat les seves seus– però sí més silents. Se n’han anat de puntetes, sense fer gens de soroll.
