La lògica del racó

Hi ha una lògica que presideix l’espera de resultats en tota seu electoral que pot ser denominada lògica del passadís, o lògica del racó, o lògica de la petita sala d’espera: tot depèn d’on es posi l’accent. Té a veure amb els llocs en els quals passen coses mentre es perfila el desenllaç de la jornada. No passa res a l’escenari principal. Durant l’espera, tot o gairebé tot té lloc entre bastidors. Allà és on s’ha d’anar si es vol saber què es comenta, què passa, com s’espera.

A la seu del PSC, l’edifici de quatre plantes i pati que ahir va acollir la seva última vetllada electoral –la següent tindrà lloc al nou local del carrer del Pallars–, la cosa va funcionar de la manera següent: mentre el faristol on Miquel Iceta havia de pronunciar el seu discurs estava buit d’una manera que tendia a l’eloqüència, a Ramon Espadaler –el tercer de la llista socialista– se’l podia veure en una espècie de forat a prop de les escales concedint una entrevista. Si un munta guàrdia al costat de l’ascensor pot assistir a la desfilada de càrrecs del partit, que es dirigeixen amb un gest que o bé és greu o bé molt greu als despatxos del quart pis. Hi ha televisors per tot l’edifici al costat dels quals s’ajunten grups que segueixen el recompte. Els comentaris s’expressen en veu baixa.

S’ha estès la impressió que una seu de partit en nit electoral és un lloc on passen coses apassionants. Fals. És un lloc on es menja truita per matar l’espera. És un lloc avorrit, o ho és almenys mentre el mestre de cerimònies pren possessió del seu faristol. La imatge que té el gruix del públic d’una seu electoral en una nit electoral és la d’un lloc efervescent on una multitud entusiasta rep a crits i amb visques el seu estimat candidat, fent-li el passadís com si fos futbolista o estrella d’una banda de rock. Però resulta que això només passa al final, i representa un percentatge mínim de la vetllada. La resta del temps hi regna un esperit d’espera pastoral. Si fos un relat, seria el relat d’un clímax sense pròleg.

Un aplaudiment sentit

Cal admetre, això sí, que aquest clímax és notable. Quan el recompte de vots supera el 90%, es diria que la sala Ernest Lluch es va activant. La compareixença del cap de llista és imminent. Els militants que han esperat a la perifèria (sales, racons) s’ajunten per formar grup i donar forma al passadís en qüestió.

Notícies relacionades

Page pressiona pel finançament

La pugna Govern-PP fa penjar d’un fil la cimera autonòmica de BCN

Quan els resultats del partit disten notablement de les enquestes, i en termes generals d’unes expectatives que durant la campanya van arribar a tocar un calorós cel, la cara d’Iceta no és naturalment d’alegria desbordant, i evidentment tampoc ho és el seu discurs, ni ho són les cares dels membres del partit ni les dels militants, l’aplaudiment dels quals al final de la intervenció pertany a la categoria de sentit, no d’alegre, que és el que hauria sigut si el resultat s’hagués ajustat una mica més a les enquestes.

És un discurs curt. Un clímax també curt. El protagonista se’n va i tot torna a decaure. Però queda truita.