Junts en un soterrani

De la guerra del Vietnam se n'expliquen gestes, llegendes, falsos rumors i tonteries, i qui sap a quina categoria s'ha de col·locar aquesta història, però s'explica que, com a part de la batalla psicològica, els avions nord-americans llançaven condons de mida jumbo sobre terreny enemic per intimidar les tropes nord-vietnamites. Això ve al cas perquè la candidatura de Junts per Catalunya va reservar una sala d'hotel d'uns 45 metres quadrats per acollir la seva parròquia durant la nit electoral. L'espai destinat als mitjans de comunicació era molt més gran, amb una gran pantalla on, en un moment de la retransmissió, TV-3 va connectar amb el lloc elegit per Ciutadans per destapar, arribat el cas, el xampany de la victòria, ni més ni menys que l'avinguda de Maria Cristina. Fins i tot Rocco Siffredi s'hauria acoquinat.

Això va ser a les nou del vespre. El recompte avançava a pas de tortuga. En aquella sala de 45 metres quadrats es podia celebrar un concurs de ball de saló i no trepitjar ningú. Però cap a les 10 de la nit, ja amb la meitat dels vots escrutats, va arribar la militància, com acabada de vestir. Potser li havia fet massa cas a les enquestes que col·locaven la candidatura de Carles Puigdemont en una deshonrosa tercera posició. La medalla de bronze no brilla. Per què anar-hi.

El gust de guanyar-li el pols a Esquerra és un plaer que l'artista abans conegut com a Convergència porta de sèrie. L'aliança de les últimes eleccions va ser un matrimoni de conveniència. A Esquerra, en privat, se la menyspreava abans amb paraules gruixudes, per això una bona part del seguiment al soterrani de l'hotel (sí, a més era un soterrani, així estava la moral quan es va buscar un local) consistís a mirar de reüll els republicans.

Notícies relacionades

Page pressiona pel finançament

La pugna Govern-PP fa penjar d’un fil la cimera autonòmica de BCN

A les 11 de la nit, Junts per Catalunya havia vençut ja les enquestes, anava davant d'Esquerra i l'independentisme sumava una nova majoria absoluta, i, no obstant, l'ambient era de funeral modern, entengui's, aquelles vetlles d'avui dia, en què la gent conversa en veu alta, fins i tot potser hi ha algunes rialles, però ningú llança, clar, hip, hip, hurres.

Tal vegada va ser perquè el número u de la llista, Puigdemont, és a Brussel·les, i el número dos, Jordi Sànchez, a la presó, la qüestió és que a les 11 de la nit tocades no havia sortit ningú a dir el que fos –ni un “hola, què tal”-- al micròfon de la sala de premsa. Almenys, això sí, hi va haver entrepans. Els talls del pernil eren finíssimes. Potser a Maria Cristina repartien espatlles d'ibèric. Va ser a les 23.29 hores quan per fi van saltar els ploms. La llista al complet va pujar a l'escenari. Els discurs eren d'èpica, de batalla de Sant Crispí, però en un soterrani. Una nit estranya, sí senyor. La raó era òbvia. Els textos clàssics diuen que a Julio César li van clavar 35 punyalades el dia de la seva mort. Era la xifra que li dolia als presents. Ciutadans es va enfilar als 35 escons molt aviat. Dels quals ja no va baixar. Al revés. Va pujar encara més.