16 jul 2020

Anar al contingut

Eleccions 21-D

¿Per què els 100.000 votants d'Unió poden ara recolzar el PSC?

Els que el 2015 es van declarar votants d'Unió poden trobar en el perfil catalanista del PSC la seva alternativa més còmoda

Gabriel Ubieto

¿Per què els 100.000 votants d'Unió poden ara recolzar el PSC?

FERRAN SENDRA

CiU i el PSC venien a ser a la política catalana el mateix que el binomi PP-PSOE a l’espanyola: un bipartidisme hegemònic des de les primeres eleccions autonòmiques del 1980 i durant tres dècades. Una parella de ball que ha anat perdent ritme, que ha canviat d’acompanyant i a la que s’han unit altres actors que ara marquen el pas.

De CiU, aquella federació que fa un parell de legislatures tenia 50 diputats al Parlament, amb prou feines en queda res. Convergència s’ha reconvertit en el PDECat i Unió està dissolta i el seu esperit es presenta al 21-D a través d’Units per Avançar amb qui durant tres dècades va ser el seu rival a batre: el PSC. Per a alguns pot ser que fos una de les sorpreses en aquesta atípica campanya però, ¿és aquesta una aliança estranya? ¿Per què l’antic votant d’Unió pot confiar ara en la llista d’Iceta? No sabem si a Ramon Espadaler li agrada Queen, però si ens remuntem a l’enquesta preelectoral del CIS de les eleccions del 2015, hi trobem  més d’un punt en comú entre els electorats d’aleshores del PSC i d’Unió. Aquest sondeig és l’últim en què es pregunta específicament pels democristians després de la ruptura amb CDC i ofereix una mostra mínima de votants i simpatitzants amb què treballar.

Ben vist entre els socialistes

Un dels aspectes més visibles de tota candidatura és el líder. El 2015, a l’electorat socialista no li disgustava especialment Espadaler. El líder democristià va treure una puntuació de 3,9 sobre 10 entre els votants del PSC, i era l’únic dirigent conservador que no despertava una oberta hostilitat. A l’altre costat, entre l’electorat d’Unió, Iceta també era un personatge ben vist, amb una puntuació de 4,3, sis dècimes per sobre de la mitjana general.

Malgrat que Iceta agradava, els que es declaraven votants democristians preferien altres opcions més a la dreta, com és el cas d’Inés Arrimadas, de Ciutadans, amb un 4,8, o de Xavier García Albiol, del PP, amb un 4,6. Tots dos bastant poc apreciats en altres sectors d’electors, segons mostra la seva puntuació per sota del tres.

És en el líder on l’antic votant d’Unió mostra preferències més intenses per altres forces que no siguin el PSC. En la majoria de la resta de punts calents, els socialistes surten amb més bona posició a l’hora de capitalitzar aquest vot. La postura identitària de l’electorat en el tema Catalunya-Espanya és una de les qüestions clau. Clarament ho va ser per als que l’any 2015 es van declarar votants o simpatitzants d’Unió, i la independència de Catalunya era la més important de les seves preocupacions.

Perfil catalanista compartit

En això els socialistes troben un punt de confluència més clar que la resta de forces constitucionalistes. Entre l’electorat d’Unió, si bé es concentra en una identitat intermèdia de «tan espanyol com català», són fortes les categories de perfil més catalanista. Punt en el qual coincideix amb el PSC, ja que reparteix bosses de votants als dos costats de l’eix identitari. Amb un pes molt semblant, les ales més espanyolista i catalanista.

Una cosa de què Ciutadans i el PP no poden presumir, ja que són forces que no aconsegueixen expandir-se cap a l’electorat que manifesta un  pes més important de la seva identitat catalana sobre l’espanyola. Aquest equilibri a la balança socialista li pot permetre marcar posicions que acontentin tant l’antic electorat d’Unió, com la seva ala més catalanista.

Vot transversal

L’atur va ser la segona preocupació dels votants d’UDC, la primera entre els del PSC. Aquesta coincidència, que també es dona en altres opcions polítiques, sumada a la coincidència nacional, pot vertebrar un pacte estable que, no obstant, per evitar generar irritacions, ha de mantenir una imatge de centre. El PSC va aconseguir el 2015 una intenció de vot considerablement transversal, repartint el seu potencial electorat en posicions molt cèntriques, tot i que pivotant clarament cap a l’esquerra. A Unió no va passar el mateix, cosa que es pot llegir com un handicap o com una oportunitat.

Oportunitat per expandir-se cap a un sector d’electors en el qual  els socialistes ideològicament tenien menys possibilitats i que la seva transversalitat els dona avantatge sobre opcions molt més de dretes, com és el cas del Partit Popular. I handicap si un discurs massa marcat en l’eix esquerra-dreta acaba oferint incentius a l’antic votant d’Unió per decantar-se per opcions polítiques que aglutinen més votants conservadors, encara que en el pla nacional no siguin les seves preferides.