Anar al contingut

EL DESAFIAMENT INDEPENDENTISTA

Gairebé com sempre

Les cimeres del Palau de la Generalitat van seguir el guió fixat per Artur Mas el 2015, quan es va decidir la llista única

Xabi Barrena / Fidel Masreal

Gairebé com sempre

YVES HERMAN

El guió ja s’havia vist. És fins i tot conegut, previsible, com un d’aquells partits del Reial Madrid un diumenge a la nit en què al dodecampió d’Europa un equip, amb perdó, de segon nivell li endossa un gol a la primera part. I el guió es desenvolupa així. Es reuneixen al Palau de la Generalitat els màxims representants del PDECat (el juliol del 2015, de CDC) amb ERC, les entitats sobiranistes i tutti quanti del procés. Els postconvergents defensen una tesi minoritària. En el cas que ens ocupa, les eleccions. En el minut 93, el PDEcat marca el gol de la victòria.

I així va passar el 2015 i així va passar ahir. Al Palau es van citar dimecres els membres del Govern, els representants dels partits que els recolzen i les entitats sobiranistes. Ningú va invitar la CUP. Dels presents només Carles Puigdemont; els coordinadors del PDECat, Marta Pascal David Bonvehí; els consellers Meritxell Borràs i Santi Vila, i, és clar, l’expresident Artur Mas, l’actor principal de la pel·lícula del 2015, van invocar la convocatòria de les eleccions. Ni els consellers d’ERC, això sí, amb diversos matisos de convicció, ni els representants de les entitats les volien. Puigdemont tampoc.

La durada de la reunió, que va acabar ahir a les dues de la matinada, va posar en alerta més d’un. Els portaveus aliens al PDECat van passar d’un «només els postconvergents defensen les eleccions» a un exigu «els comicis estan a sobre de la taula». Els que van veure a primera fila el que va passar en la cimera del 2015, amb la llista única per al 27-S, van comen-
çar a entreveure el final. En el transcurs del conclave es va debatre, fins i tot, la possibilitat que Oriol Junqueras rellevés Puigdemont, una cosa a la qual el republicà es va mostrar disposat, però l’opció es va desestimar per complexa i perquè el PDECat s’hi va negar.

I en aquestes, ahir al matí, Sergio Ramos va marcar. La pressió sobre Puigdemont va obrar el miracle. Les cares dels d’ERC i de les de les entitats era un poema. Els altaveus dels postconvergents van començar a  difondre que això de les eleccions era un acord «transversal», en què havien participat els republicans «encara que ara es facin els ofesos». ERC ho negava, indignada. «No ho compartim, però ho acatem. La potestat de convocar és exclusivament seva», van afirmar.

Puigdemont, després de trucar a la CUP, per indicació de Marta Rovira, es va reunir amb el grup parlamentari de Junts pel Sí. I allà va haver de sentir un seguit de durs retrets de molts, entre els quals, de cinc dels diputats afiliats o independents alineats amb el PDECat.

Un últim gest

Després del conclave, va ser el torn de les executives. Van ser llargues a l’espera de la compareixença del president. Això va donar temps que ERC es cogués en la seva pròpia incredulitat, a diferència del 2015. L’acatament inicial es va tornar indignació. I van decidir un últim gest: si hi havia urnes, ells trencaven el Govern. Més enllà de l’acudit d’anar-se’n d’un Govern que es liquida, la intenció era posar terra pel mig amb els postconvergents. Després, Oriol Junqueras i Rovira van tornar a Palau. Llavors Puigdemont els va dir que no havia aconseguit cap garantia del Govern. No hi ha eleccions. El gol de Sergio Ramos va esdevenir pírric. De moment.