Anar al contingut

Jordi Cuixart: l''indepe' atípic

Empresari d'esquerres i d'entorn castellanoparlant, Jordi Cuixart ha acostat posicions amb els comuns

XABI BARRENA / BARCELONA

Una traducció aproximada del que significa omnium, la paraula llatina que dona nom a l’entitat sobiranista, podria ser de tots. És a dir, la voluntat d’arribar i representar tots els sectors de la societat catalana. Això era la intenció, és clar. El fet és que, durant molts anys, Òmnium ha sigut vista com una cosa més ancorada en el passat que en la realitat i més pròxima a les elits que a les classes populars. I si ara es percep d’una altra manera és, en bona part, gràcies a Jordi Cuixart.

Aquest gracienc de nou encuny (no és estrany veure’l a l’excel·lent restaurant dels Lluïsos de Gràcia) i que sempre s’havia mogut entre Sabadell i Santa Perpètua de Mogoda (on va néixer, el 1975) ha aprofundit en el camí marcat per la desapareguda Muriel Casals.

Si Casals hi va aportar una biografia lligada al PSUC, Cuixart, que en va agafar les regnes després d’un breu interregne de Quim Torra, ha volgut acostar Òmnium a nous públics. «Li desagrada el terme eixamplar perquè, diu, que és com partir de la base que tens la raó i que evangelitzes la resta. Ell fa servir, sempre, compartir», diu una veu pròxima al president d’Òmnium.

En aquesta clau s’ha d’entendre, per exemple, la campanya sobre les lluites compartides, és a dir, aquelles protagonitzades les últimes dècades en defensa de la llengua i l’autogovern, sí, però també les veïnals i les de caràcter purament social. I és que si algú ha treballat per acostar posicions entre l’independentisme i l’espai que avui copen els comuns ha sigut Cuixart. I, singularment, l’ara líder empresonat ha sigut el principal escut que ha trobat Ada Colau en el camp independentista quan les crítiques i atacs a la seva ambigüitat sobre el procés en general i el referèndum en concret creixien. «Si tots som sobiranistes, el tracte ha de ser entre iguals, no hi pot haver sobiranistes de primera i de segona», va dir Cuixart a aquest diari al juliol.

Jordi Cuixart és un exemple tipus de la immersió lingüística a Catalunya. De llengua materna castellana, la seva progenitora va néixer a Múrcia, els seus pares van tenir clar que s’havia d’escolaritzar en català «perquè tingués més oportunitats», apunta aquesta veu que no amaga la seva preocupació pel seu empresonament. És, en certa manera, un «independentista atípic per a alguns, per les seves arrels familiars i el seu entorn laboral».

I no és aquest l’únic atipisme. El president d’Òmnium «és l’exemple de l’home fet a si mateix, sense estudis superiors i que s’ha fet un present com a emprenedor», apunten els seus col·laboradors. Això sí, les seves formes, sempre afables i afectuoses, o tenen res a veure amb el prototip de pel·lícula d’emprenedor tauró.

«Va començar a treballar en una empresa des de baix i, amb el temps, va muntar la seva pròpia firma de maquinària de packaging, amb la qual fa envasos monodosi, com sobrets de sucre», diu una veu d’Òmnium, que afegeix que la firma de Cuixart ven a diversos països estrangers.

La seva entrada en l’associacionisme polític va tenir lloc quan va fundar, amb altres emprenedors, Fem Cat, la fundació privada d’empresaris. Abans, ja havia mostrat el seu compromís exercint la insubmissió al servei militar obligatori i, també, com a activista per la llengua catalana. De FemCat, Cuixart va saltar a Òmnium, sota la direcció de Casals, on va ser tresorer. El 2012, Òmnium va renunciar a les subvencions de la Generalitat, fet que li agrada recordar sobretot per desfer tòpics malintencionats.

Quan Torra va deixar la presidència, la mitja dotzena de membres de l’executiva d’Òmnium van pensar que Cuixart era el candidat ideal. Quan va prendre possessió, el desembre del 2015, va afirmar que començaven «els 18 mesos més trepidants de les nostres vides».

0 Comentaris
cargando