debat sobiranista

La marmota Phil ha mort

El ressò de la cadena de querelles anunciada pel fiscal general presagia un canvi narratiu en aquest estrany concepte anomenat procés

La marmota Phil ha mort

Pere Francesch

4
Es llegeix en minuts
Carles Cols / Barcelona

El codi irlandès que regla els duels a pistola, i que data de 1777, estableix que no es pot avortar un desgreuge per part de l’oponent una vegada que les dues parts han pres posicions. Els padrins han escollit el terreny, l’hora, la distància i fins i tot el nombre de trets, però ja no hi ha marge per a la marxa enrere. Aquest instant de tensió és el que es va viure al Parlament quan a la una del migdia el fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, va anunciar la presentació de querelles contra tots els membres del Govern de la Generalitat i contra els integrants de la Mesa del Parlament que van facilitar la tramitació de la llei del referèndum. Va ser un moment d’aquells en què a les ràdios no hi ha qui els faci la competència. N’hi havia que compartien auriculars. Va ser com el penal de Djukic o el temps de descompte a Tenerife, però encara més. El mig adormit matí que es vivia al Parlament (a l’hemicicle, als passadissos, al bar…) va fer clic. Els duelistes estaven, per fi, després d’anys de procés, cara a cara.

    

La locució per ràdio de Maza va ser el penal de Djukic de la política. Va despertar un mig adormit Parlament

Del procés s’ha dit amb raó que era el dia de la marmota Phil, que era la roda de l’hàmster, o, si es prefereix, que els seus guionistes recorrien a una regla bàsica de la història gràfica per entregues, el 'cliffhanger', literalment deixar el protagonista penjat d’un cingle en l’última vinyeta de la pàgina (organitzar un 9-N, convocar unes eleccions plebiscitàries, anunciar una llei de ruptura i no entrar al registre el text…) per tornar a repetir l’estratagema a la pàgina següent. S’aconsegueix així, a cop de 'cliffhanger' (Hergé n’era un mestre), mantenir atent el lector, celebrar manifestacions multitudinàries si és necessari. Pot ser que el murmuri que va recórrer el Parlament a la una del migdia fos el timbre que anunciava un sobtat canvi en l’estructura narrativa de la política catalana.

Les conseqüències van ser immediates. Fins a aquella hora, el t’ho explico però no em citis sostenia que la CUP volia abordar de seguida, des de primera hora, el segon desafiament, tramitar l’anomenada llei de transitorietat. JxSí dubtava. No de la voluntat de donar sortida a la llei, sinó del moment de fer-ho. L’oposició, reconeixien, havia aconseguit dimecres que el ple fos histèricament caòtic. La inexperiència de Carme Forcadell els va facilitar la tasca. Volien, per tant, una segona jornada tranquil·la, pulsacions a 60, i si era necessari, traslladar el cas transitorietat a divendres. A la seva manera, Maza ho va impedir. Va recosir aquella lleugera discrepància entre la CUP i JxSí. Tot just finalitzar la votació de les conclusions de la comissió de l’operació Catalunya, la republicana Marta Rovira, igual que dimecres, va alçar la mà i va demanar alterar l’ordre del dia. Va ser just abans de l’hora de dinar. El contrari s’hauria pogut interpretar com una fluixesa a les cames.

7 de setembre. És una data a tenir en compte. Ja ho veurem. Fins i tot el resultat del duel. Ja ho veurem. En escacs hi ha una estratègia potser poc coneguda, però molt interessant. És la defensa de l’hipopòtam. El nom li ve per la imatge d’aquest gegant dels rius africans, amagat sota l’aigua, quan només apareixen les orelletes i els nassos, però que quan es decideix ataca amb brutal feresa. ¿S’ha comportat el Govern central, sense ànim d’ofendre, com un hipopòtam? És un punt de vista. El mestre Maximilian Ujtelky, com un Mariano Rajoy dels escacs, va sublimar aquesta estratègia. Desesperava els seus rivals. Els esgotava. I llavors els atacava. Guanyava amb això partides impossibles. També, no obstant, perdia amb gran estrèpit moltes partides. Dilluns, per exemple, Onze de Setembre, es podrà veure quants peons, alfils i torres té en lliça el bloc independentista.

Notícies relacionades

 

Ciutadans, PSC i PP, drets, aplaudint Coscubiela. Qui ho havia de dir

A quatre dies d’aquesta data, el ple del Parlament es va reiniciar a la tarda en una sessió tan agra que riu-te d’aquella del «vostès tenen un problema i és diu 3%». El primer intent de reprendre el debat va durar, amb el cronòmetre a la mà, 55 segons. L’oposició va batre així la plusmarca mundial de suspensió de ple, perquè van obligar Forcadell a reunir la Mesa del Parlament. El segon intent també va ser de rècord: un minut i nou segons. Va ser una jornada estranyíssima. Com el joc de les escales i les serps, un pujar i baixar les fitxes sense que avancés la partida. Si el pla era fotocopiar l’aspecte esborrallat de la jornada anterior, l’oposició va aconseguir el seu propòsit. I a més conjuntament. La imatge més representativa va ser l’inimaginable moment en què tots els diputats de C’s, PSC i PP es van posar drets per aplaudir el portaveu de CSQP, Joan Coscubiela, amb càntics de «¡democràcia, democràcia, democràcia!», després de pronunciar un enardit discurs.