Fèlix Millet: quan 'El llop del Palau' va entrar a 'Polònia'

El dia que vaig saber que Fèlix Millet havia fet pagar al seu consogre la meitat del lloguer del Palau amb motiu del casament dels respectius fills mentre carregava els fastos a la Fundació del Palau em vaig imaginar aixecant-me d’una de les butaques de platea del fantàstic temple modernista iniciant un aplaudiment in crescendo cap a l’home que la setmana que ve seurà al  banc dels acusats. Aquella gesta va ser definitiva per començar a modelar el personatge que els guionistes de Polònia van acabar de coure. Un personatge que és capaç d’una actuació com aquella, vaig pensar, no pot ser interpretat d’una altra manera en el circ polac si no és des de la descaradura, el desvergonyiment i la barra. Un adorable vellet de veu greu i serena que amaga –com va estar amagant durant els seus anys de prosperitat– les mil i una maneres de treure profit en benefici propi d’una institució més que respectable i amb el presumpte assentiment en mode mirar-cap-a-l’altre-costat d’una part important dels governants del moment.

Agrada en bona part de la professió interpretar «dolentots» o «dolentotes» i el nostre home no ha sigut una excepció. I guardo un especial record del regal que l’equip de guionistes de Polònia ens va brindar quan van escriure una versió d’El lobo de Wall Street adaptada a les notícies que els mitjans escopien diàriament en relació amb Fèlix Millet. 

Encara no m’havia refet de la interpretació de Leonardo di Caprio en l’obra d’art de Scorsese quan em va caure a les mans aquell guió: «Farem El llop del Palau», em va comentar en primícia el meu adorat Jaume Buixó, a qui envio un petó dels grans. Totes les escenes mítiques de la pel·lícula però a la catalana i resumides aquí en aquest fragment del guió que proclama el meu personatge: «Som el país de les oportunitats, on els processos judicials s’eternitzen, on els crims prescriuen quan convé o t’indulten quan toca».

Una institució estimada

No deixa de ser trist. Però aquesta és també la feinadels que ens dediquem a això de l’humor polac: transformar en còmica una cosa trista. Com trist és que aquest paio hagi trigat el que no està escrit en asseure’s al banc dels acusats per haver utilitzat el prestigi d’una institució estimada per molta gent i que té com a seu una de les joies del modernisme visitada per molta altra més.

Notícies relacionades

El 'cas Palau' apuja el teló dels grans judicis per corrupció a Catalunya

Un 'bitxitu' molt voraç

El meu entorn està convençut que no passarà res (malament anem quan aquesta sensació s’estén). Jo soc dels ingenus que pensen o vull pensar que la vergonya, si és que en té, que ha viscut aquest en un altre temps prohom de la cultura catalana des que es va destapar el cas ja és prou pena.

I no puc deixar de preguntar-me si ha liquidat comptes amb el consogre.