Anar al contingut

DIA MUNDIAL DEL CÀNCER

Esperanza Aguirre: "Em vaig retreure haver estat dos anys sense fer-me mamografies"

La portaveu del PP a l'Ajuntament de Madrid narra com ha sigut la seva vida després de patir càncer de pit el 2011

PILAR SANTOS / MADRID

JOSE LUIS ROCA

Esperanza Aguirre: "Em vaig retreure haver estat dos anys sense fer-me mamografies"
Esperanza Aguirre, portaveu del PP a l’Ajuntament de Madrid, ens relata com ha superat un càncer amb un tumor d’1,8 cm.

/

Quan li van començar a fer les proves per descartar la temuda paraula, Esperanza Aguirre (Madrid, 1952) va reaccionar amb incredulitat. «Segur que estan extremant les precaucions perquè soc presidenta de la Comunitat de Madrid», va pensar. Lamentablement, es va equivocar. El diagnòstic va arribar pocs dies després: càncer hormonal al pit esquerre. Tenia 58 anys.

–¿Com va començar tot?
–Un diumenge, després d’un cap de setmana fent esport amb un sostenidor especial, vaig sentir una mica de dolor. Vaig anar a la ginecòloga per comentar-l’hi i ella em va demanar una mamografia. Després em van demanar una biòpsia... El doctor em va dir que era càncer i que s’havia d’operar. Aquella va ser l’única vegada que vaig plorar.

Aquesta escena passava el mes de febrer del 2011. Només tres mesos després tocava celebrar eleccions autonòmiques, una dada que Aguirre dona de seguida en l’entrevista. Ella ja havia pres la decisió de tornar-se a presentar a la presidència de la comunitat. 

–«¿I em faran químio?», li vaig preguntar al doctor. I em va respondre: «No crec que hi hagi cap oncòleg que et pugui salvar de la químio». Vaig pensar que s’havia acabat la meva vida política i que no podria afrontar una campanya electoral en aquelles condicions. Vaig rebre el diagnòstic amb esperança, perquè tenia molt interioritzat que si s’agafa a temps el càncer es pot curar, però el procediment per curar-me em semblava incompatible amb una campanya electoral. Havia d’escollir entre curar-me i la política i era evident que escolliria curar-me. 

En la sanitat pública, li van extirpar el tumor aquell mateix mes i després li van fer «16 o 18 sessions de radioteràpia». «Per sort, el doctor es va equivocar i no va fer falta quimioteràpia», explica. L’ara portaveu del PP a l’Ajuntament de Madrid parla de la seva malaltia amb molta serenitat al seu despatx del carrer Mayor, però hi ha una cosa que no es pot treure del cap. Ella, que tota la vida havia sigut conscient de com és de necessària la prevenció, havia fallat. 

–Em vaig retreure a mi mateixa no haver anat durant dos anys a fer-me la mamografia, perquè el meu tumor feia 1,8 centímetres. Segurament hauria fet menys si me l’hagués fet l’any anterior. 

–¿Sempre havia anat a les revisions mèdiques?
–Sempre. Potser perquè abans de casar-me em van fer la primera ma-
mografia i em van trobar un bonyet que la meva ginecòloga de llavors em va assegurar que era benigne. Sempre he estat molt disposada a fer prevenció.

La notícia que Aguirre podia estar malalta va arribar a diverses redaccions i un diumenge a la nit alguns periodistes van trucar a la seva cap de premsa per preguntar si era veritat que tenia càncer. La llavors presidenta de la Comunitat de Madrid va decidir que volia ser ella qui ho confirmés i va pensar que podia intentar servir d’exemple. L’endemà, dilluns, inaugurava una carretera a Alcalá de Henares. Un bon lloc com qualsevol altre per fer l’anunci. 

–¿Com va viure les hores següents a fer pública la notícia?
–Abans de sortir cap a aquella carretera vaig trucar a Mariano Rajoy i li vaig dir el que tenia i que creia que em curaria, però que estaria de baixa uns quants dies. L’anunci va ser trending topic a Twitter. Llavors portava sempre dos telèfons mòbils i me’n recordo que les meves nores es van haver de posar a respondre els missatges. Va ser un suport importantíssim la primera nit després d’haver-ho anunciat.

Esperanza Aguirre

PORTAVEU DEL PP A L'AJUN. DE MADRID

És comprensible que hi hagi qui no vulgui mostrar les seves desgràcies.
[...] Si en lloc de tenir 58 anys n'hagués tingut 38, la meva visió hauria sigut una altra

Aguirre creu que la va encertar al fer-ho públic i s’enorgulleix que el nombre de mamografies a la comunitat creixés «el 20%» els mesos següents. Però entén que hi hagi personatges públics que decideixin viure la malaltia de manera privada. Assegura que l’edat i el tipus de càncer hi tenen molt a veure. «És comprensible que hi hagi qui no vulgui mostrar la seva desgràcia. Per la raó que sigui», comenta. «Si en lloc de tenir 58 anys n’hagués tingut 38, la meva visió hauria sigut una altra».

–Ha demostrat que li agrada la seva feina perquè un any després de curar-se va deixar el Govern madrileny, però el 2015 va tornar a presentar-se a unes eleccions a l’ajuntament. ¿Va pesar molt en la seva decisió d’abandonar la comunitat el fet d’haver passat la malaltia? 
–Ho vaig fer perquè vaig pensar que escollir el moment en què un deixa la política és molt bo, normalment és per coses negatives, perquè els electors et rebutgen o perquè hi ha hagut un terrible accident. Vaig pensar que era el moment oportú, amb el PP amb una majoria absolutíssima a nivell nacional, a la regió havíem guanyat en 174 dels 175 municipis de la comunitat i a l’Assemblea teníem 14 escons més que PSOE, IU i UPD junts. Però sobretot van pesar les raons personals. Jo tenia nets i el càncer m’havia afectat molt la jerarquia de valors. Jo ja feia molts anys que m’hi dedicava i tenia dret a disfrutar d’ells. 

–¿Què els diria als malalts que estan passant per això ara?
–Que s’ha de lluitar. Una de les preocupacions que jo tenia és que el càncer repeteix. El cap d’oncologia de l’Hospital Gregorio Marañón em diu sempre: «Doncs si et torna a sortir jo te’l tornaré a curar». I això em dona una tranquil·litat enorme, perquè ara tinc una altra amiga que ha recaigut. Ara aniré a la revisió; per primera vegada em toca anual, i hi aniré perquè, si en torno a tenir, me’l torni a curar.