Acabar amb l'hegemonia convergent: guanyar un país

El maig del 1980 al Palau de la Generalitat ja se n’havien anat els convidats i hi quedaven tan sols dues persones. Una, Jordi Pujol, li deia a l’altra: «Lluís, en aquests moments la Generalitat som tu i jo». Era Lluís Prenafeta, detingut 29 anys després en el marc del cas Pretòria. Però, més enllà de les ironies del destí, era cert que aquell maig del 1980 per sorpresa de propis i estranys, Catalu-nya, que havia estat un dels grans baluards de l’antifranquisme d’esquerres, va quedar en mans de la dreta. Els resultats electorals de les primeres eleccions autonòmiques havien donat una amplia majoria d’esquerres que agrupava 76 escons, però l’ERC d’Heribert Barrera va pactar amb CiU per formar govern amb el suport de 61 escons. El que vindria després seria l’hegemonia política convergent: han governat la Generalitat de Catalunya al llarg de 30 dels últims 36 anys, ja fos sols o amb el suport d’ERC o del PP.

En el mateix moment que Convergència aconseguia la Generalitat de Catalunya, es desenvolupava una revolució conservadora, el que es va anomenar neoliberalisme, que bàsicament va posar les bases d’un nou món. Es tractava d’atacar el poder sindical, de fet, de derrotar-lo, desregularitzar els mercats, desmantellar l’Estat del benestar i produir un model de creixement fortament finançaritzat i especulatiu. Convergència assumí plenament aquestes tesis l’any 1992, en el seu 9è Congrés, i fou clau per a la seva aplicació no tan sols a Catalunya, sinó també a Espanya, amb el successiu suport als governs del PSOE i el PP. 

Certament hi havia una tensió entre aquest neoliberalisme i les arrels comunitaristes del pujolisme, però quan Artur Mas arribà a la presidència de la Generalitat el 2010 amb el seu govern dels ESADE Boys recolzat pel PP al Parlament, era probablement el govern més netament neoliberal que mai havia tingut Catalunya. Aquell moment marca el punt àlgid del poder convergent: per primer cop guanyaran unes eleccions generals a Catalunya i l’alcaldia de Barcelona. Però fou un miratge. En sis anys haurà perdut l’Ajuntament de Barcelona i elecció darrere elecció ha anat perdent vots i diputats, fins a arribar als seus mínims històrics en les dues darreres eleccions generals, on ha quedat en nombre de vots per darrere d’un PSC també en els seus mínims històrics, incapaç d’articular cap tipus d’alternativa.

Decadència i poder

Notícies relacionades

Surten a llum els diners que Pedro Sánchez té al banc

Una carta redactada pel president

Decadència i poderHa estat evident que el neoliberalisme com a recepta no funcionava i que, de fet, ens ha deixat una societat en gran part trencada, però també ho és que, malgrat tot, al posar-se al capdavant de l’onada sobiranista ha aconseguit mantenir el poder. En el seu màxim moment de decadència política segueix conservant el poder polític. Evidentment amb el suport una altra vegada d’una ERC que somia des del 2012 a convertir-se en el nou Partit Nacional Català, després d’absorbir l’espai convergent. Un procés en el qual ha passat d’afirmar el 2013 que no tornaria a aprovar uns pressupostos autonòmics a fer-los ella mateixa amb els límit que li imposa el seu soci de govern (per un «bé superior» que mai arriba, torna a donar suport a Convergència i per un «bé inferior» ha decidit, en canvi, no fer-ho en cap cas amb els comuns a l’Ajuntament de Barcelona) i en el qual malgrat totes les soflames que pugui llançar a Madrid, està patint un procés de dretanització accelerat. 

L’alternativa que necessita Cata-lunya no ha de voler guanyar unes eleccions per perdre un país, com està passant amb l’hegemonia convergent, sinó guanyar un país en termes socials, econòmics, culturals i nacionals, en termes d’una nova hegemonia que el pugui teixir de nou.