Socialdemocràcia en crisi

No és només el PSOE el que viu hores baixes. La socialdemocràcia europea, que amb la seva defensa de la justícia social va marcar la política després de la segona guerra mundial i va construir l’Estat del Benestar, pateix una profunda crisi. La submissió dels socialdemòcrates al dogma neoliberal al final de la guerra freda i la coercitiva política econòmica conservadora imposada per la Unió Europea (UE) han conduït al fet que una part dels seus votants se senti abandonada.

La sagnia de vots socialdemòcrates els últims 15 anys s’ha dirigit cap a partits més a l’esquerra als països on n’hi ha (Espanya, Grècia, Alemanya, Suècia, Finlàndia, Holanda i Irlanda) o cap a forces populistes i d’extrema dreta (França, Àustria, Holanda, Dinamarca, Suècia, Eslovàquia, Finlàndia i ara comença a Alemanya). En alguns casos, el fenomen és simultani.

Les anàlisis electorals revelen, per exemple, que el Front Nacional s’ha convertit en el partit més popular entre la classe treballadora a França i que l’ultra Partit Popular danès (DF) obté més vots obrers que els socialdemòcrates, assenyala Matthew Goodwin de la Universitat de Kent. L’ultradretà Partit de la Libretad (FPÖ) d’Àustria també és en aquest moment el principal partit obrer del país.

La pèrdua del suport electoral dels socialdemòcrates és conseqüència de la seva entrega als dogmes ideològics del neoliberalisme: la desregulació, la privatització dels serveis públics, la reducció d’impostos i la retallada dels drets laborals i les despeses socials, assenyala l’historiador Tony Judt en la seva última obra, Algo va mal. El Nou Laborisme de l’ex primer ministre britànic Tony Blair va ser el símbol d’aquesta transformació, i va portar encara més lluny les polítiques conservadores econòmiques de l’època de Margaret Thatcher, amb una fe cega en la benevolent autoregulació dels mercats.

La submissió socialdemòcrata al credo de la globalització i d’un mercat mundial sense controls va conduir a una desregulació sense precedents que ha donat un enorme poder al capital i al sector financer sobre els governs democràtics i els treballadors, assenyala Patrick Diamond de la Universidad de Londres. L’absència de qualsevol intent per part dels partits socialdemòcrates de controlar aquesta globalització i de contrarestar-ne els efectes negatius ha devaluat la seva credibilitat.

Desregularització

Per als socialdemòcrates ha resultat fatal la verificació que la globalització beneficia l’elit, el sector financer i les grans companyies, mentre que la majoria de la gent pateix un estancament o un empitjorament de les seves condicions de vida. La globalització i la desregulació a ultrança també han contribuït a erosionar la seva base electoral a través del debilitament dels sindicats, la destrucció d’ocupació industrial, la reducció de les plantilles i les deslocalitzacions empresarials.

La crisi financera iniciada l’any 2008 va suposar un nou revés per als partits socialdemòcrates que van aparèixer com els còmplices de les polítiques que van conduir a la crisi, per haver avalat l’eliminació de les regulacions al sector financer i per haver renunciat a qualsevol pretensió d’intervenció per reequilibrar socialment l’economia, per no parlar de la seva passivitat davant els paradisos fiscals.

La imposició a la Unió Europea d’una política econòmica conservadora, dictada per Berlín i la Comissió Europea i inqüestionable sota l’amenaça de sancions, no només ha agreujat la crisi, la desigualtat i l’atur, sinó que ha impedit qualsevol política alternativa a l’austeritat, accentuant el descrèdit socialdemòcrata. L’exemple més extrem és el col·lapse del Partit Socialista grec (Pasok) a causa dels ajustos draconians imposats des de Brussel·les i que ara el Fons Monetari Internacional (FMI) reconeix que van ser excessius.

Notícies relacionades

Villarejo, imputat pel registre a la seu de Método 3

Pisos i pobresa a l’alça

Treballadors «flexibles»

«Els polítics neoliberals que dominen la Unió Europea prediquen que la seguretat social és improductiva i s’ha de reduir. Aquestes polítiques són anomenades reformes estructurals», critica Paul De Grauwe de la London School of Economics. Als treballadors se’ls exigeix que siguin «flexibles, és a dir, que siguin feliços si els seus salaris baixen, si són acomiadats fàcilment i si es retalla la seva assegurança d’atur», afegeix De Grauwe. En aquest entorn coercitiu europeu, quan un líder socialdemòcrata defensa recuperar la defensa de la justícia social, com el britànic Jeremy Corbyn, se’l desprestigia i altres dirigents laboristes més afins amb l’establishment intenten fer-lo fora del càrrec, malgrat haver revitalitzat la militància.