Fernández Díaz s'enfronta al setembre al curs polític més díficil

Hi hagi investidura o no abans que s’iniciï oficialment al setembre el nou període de sessions al Parlament, hi haurà un diputat del Congrés (s’ha de veure si Mariano Rajoy s’atreviria a tornar-lo a incloure en un govern) que ho pot passar malament aquest curs. Es tracta de Jorge Fernández Díaz, que encara és el ministre de l’Interior en funcions. Ja hi ha acumulades al registre del Parlament diferents sol·licituds de compareixença per al dirigent del PP i fins i tot de comissions d’investigació arran del Fernandezgate, o el que ve a ser el mateix, la suposada elaboració d’informes més que forçats des del seu departament ministerial per intentar perjudicar la imatge de polítics catalans independentistes.

Tampoc convé perdre de vista que a Ciutadans, cridat a sustentar Rajoy si aconsegueix mantenir-se a la Moncloa, no li agrada gens aquest escàndol. Ni la idea que l’al·ludit pogués tenir una segona oportunitat al poder Executiu. De fet, fa mesos que Ciutadans va suggerir que hauria d’haver dimitit i, segons sembla, va vetar al juliol que pogués accedir a la presidència de la Cambra baixa –cosa que també van fer amb Dolores de Cospedal– en comptes d’Ana Pastor, com, segons la versió dels taronges, pretenia Rajoy.

Tard o d’hora, per voluntat pròpia o obligat per l’oposició, Fernández Díaz haurà de donar explicacions sobre aquest assumpte davant l’hemicicle. Llevat que decideixi plegar. O que li busquin alguna sortida. Ell personalment ha negat que Rajoy, el seu cap i amic personal, ja hagués ordenat fer gestions amb el Vaticà perquè pogués ocupar la plaça d’ambaixador davant la Santa Seu, com s’ha estat rumorejant entre els seus propis companys de files, un càrrec que segurament acceptaria de bon grat atesa la seva reconeguda vessant catòlica.

De moment, el degoteig de peticions perquè el titular d’Interior faci un pas al davant al final de les vacances es continua incrementant. L’11 d’agost el Partit Demòcrata Català (PDC), juntament amb ERC, van reclamar, com ja van fer al seu dia els socialistes, una investigació parlamentària per poder jutjar si hi ha hagut o no guerra bruta enfront del sobiranisme català.

LA REUNIÓ AMB ANTIFRAU / Així les coses, Fernández Díaz s’haurà d’enfrontar a l’escàndol que suposaria haver emparat des del seu ministeri a un grup de policia política i aclarir l’objecte de les polèmiques converses al seu propi despatx amb l’excap de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, difoses pel diari Público i que versen, principalment, sobre investigacions embrionàries i delacions de les quals es pretenia desenvolupar un cas judicial, a més a més de notícies convenientment filtrades a la premsa.

El cap d’Interior va encarregar una investigació interna (una altra) per conèixer qui va poder enregistrar les esmentades converses i per què. Els resultats no s’han fet públics: el ministre ja va sol·licitar l’any 2012 altres indagacions per determinar qui havia elaborat els informes apòcrifs atribuïts a la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF), aquells que curiosament van sortir a la llum pública en vigílies de les eleccions catalanes i que suggerien l’existència de comptes a l’estranger de destacats polítics de Catalunya i l’habitual cobrament de comissions il·legals, entre altres coses.

Notícies relacionades

El xoc Catalunya-Espanya, més a prop

ERC i el PDC demanen una comissió d'investigació sobre el 'Fernándezgate'

En aquella ocasió, i al Parlament, Fernández Díaz va acabar apuntant que li era impossible saber qui era l’autor o autors dels documents, per més que l’àrea d’Afers Interns (que en aquell moment portava el comissari Marcelino Martín Blas, el mateix que fa uns mesos va rubricar un informe que lligava José Villarejo amb l’operació Catalunya) se n’havia ocupat.

LES CLAVEGUERES DE L’ESTAT / Ara se li presenta al ministre una nova oportunitat d’il·luminar el que alguns han volgut anomenar les clavegueres de l’Estat i demostrar, si pot i vol, que sota el seu comandament no s’ha esquivat la llei per lluitar contra l’independentisme català. I aclarir com, qui i per què va poder gravar ni més ni menys que el màxim responsable de la seguretat a Espanya al seu propi despatx.