Joan Baldoví, el flagell valencià de Rajoy

A Joan Baldoví (Sueca, 1958) l’obsessiona tant ser la «veu dels valencians» al Congrés que el dia que es van constituir les Corts en aquesta atípica legislatura va arribar fins a la Carrera de San Jerónimo acompanyat d’una banda, a ritme de la marxa mora 'Chimo' i el pasdoble 'Amparito Roca'. Com en una pel·lícula de Luis García Berlanga o potser anunciant el sainet que vindria a continuació, amb les negociacions per formar govern.

    Durant la seva primera legislatura al Congrés, Baldoví va ser l’únic diputat de Compromís-Equo, superant totes les enquestes i aconseguint la seva coalició 125.150 vots a tota la Comunitat Valenciana. Relegat al grup mixt, aquest mestre d’educació física va esprémer els seus minuts a la tribuna per parlar d’infrafinançament i atacar la «democràcia imperfecta» del bipartidisme, però sobretot per treure de polleguera Mariano Rajoy, desdenyant la seva política de retallades i fent-li sortir els colors per tots els casos de corrupció que protagonitzava el PP valencià.

Notícies relacionades

Sánchez tira la tovallola i inicia la campanya contra Iglesias

Text íntegre del pacte ofert per Compromís per a un Govern d'esquerres

    'Performance' a 'performance', Baldoví –com abans va fer Mónica Oltra a les Corts valencianes, amb les seves intervencions de les samarretes– va aconseguir viralitzar les seves intervencions a internet i colar-se en els titulars posant de manifest els problemes del seu «petit país» valencià. El pa que va trencar per denunciar les «engrunes» que el Govern central atorga al finançament valencià, els sobres que va mostrar a Rajoy en ple auge del 'cas Bárcenas' o el seu 'striptease' contra els desnonaments des de la tribuna d’oradors li van valer el 2013 el premi Flagell del Govern que atorga l’Associació de Periodistes Parlamentaris.

    Fill de treballador i de mestressa de casa, alcalde entre el 2007 i el 2011 de Sueca, bressol de Joan Fuster i del valencianisme polític, Baldo –com l’anomenen els seus amics i companys de partit– va tornar a pujar a la palestra quan, després de coalitzar-se amb Podem, va donar un cop de porta als de Pablo Iglesias davant la impossibilitat que Compromís tingués grup propi en aquesta legislatura. Acostumat a transaccionar des de la seva etapa en la política local, advoca per un pacte a Madrid progressista i «a la valenciana» que intenta fins a última hora.