Gabriel Rufián, de l'aluminosi al Congrés

Si el curs de la història obligués a convertir la casa on es va criar Gabriel Rufián (1982) en un museu, la cosa seria ben difícil: ja no existeix. Aquell bloc del carrer de Terrassa, al barri del Fondo de Santa Coloma de Gramenet, i afectat per l'aluminosi, estava situat on s'estén ara una superfície que connecta dos carrers i que s'utilitza a manera d'aparcament. Als anys 50 i 60, amb el 'boom' constructiu per donar allotjament als milers de persones que arribaven a Barcelona, uns quants espavilats, per no dir una altra cosa, van utilitzar ciment aluminós, perquè el formigó s'endurís més de pressa. Menys temps, menys cost, més benefici. I tot a costa d'un deteriorament més gran del mateix formigó, al cap dels lustres.

A la Santa Coloma dels anys 80, castigada com gairebé tots els barris metropolitans per la droga ("recordo el meu pare saludant excompanys del col·legi enganxats a l'heroïna", assevera), Rufián va tenir una infància "feliç", diu, això és, sense sobresalts. Els seus pares --arribats d'Andalusia quan amb prou feines s'aguantaven drets-- tenien un taller de pelleteria, immers en un petit clúster colomenc del sector. "Res d'excepcional. El que és sorprenent és que sorprengui", diu referint-se als seus orígens familiars, i en això l'estadística dels barcelonins li dóna la raó. 

"¿Primer contacte amb la política? "De sempre. El meu pare tenia la foto del Che, llibres de Karl Marx, d'Antonio Gramsci", rememora. "El meu avi era molt felipista i el meu pare s'escora molt més a la esquerra, cap a Anguita en aquells moments" . Això sí, mesos abans de morir, el 1996, el seu avi "ja va prendre consciència que aquell Felip i aquell PSOE no eren el que ells havien votat", puntualitza el candidat. "El PSOE és el partit que més ha traït la classe obrera. Els va fer fora del carrer", és a dir, els 'va domesticar'. "Més o menys el que he fet ara Podem", sentencia llançant dards així a dos dels seus oponents. Rufián, sempre identificat amb l'esquerra més radical, en el bon sentit del terme, es va inclinar en les primeres conteses en què va poder votar per "la papereta en blanc". 

L'ESQUERRA DE SEMPRE

Notícies relacionades

La fiscalia, en descrèdit

Alejandro Fernández: "Qui ha tancat la porta a pactar és Illa, no jo"

¿Independentisme?, ¿Autodeterminació? "L'esquerra sempre ha estat a favor de l'autodeterminació dels pobles. I no de manera selectiva, els sahrauís sí, els quebequesos, també, però els catalans, no", apunta a manera de dard gens dissimulat, de nou, cap als socialistes. Com tants altres barcelonins, del Fondo, de Bellvitge o de Nou Barris, va descobrir el català, com a eina de comunicació en el dia a dia a l'institut, "al centre de Badalona". Allà va veure, per exemple, "l'encert de la immersió lingüística". 

Ara viu a Sabadell, amb la seva parella i un fill que té la mateixa edat que tenia el seu pare quan va arribar a Santa Coloma. A la universitat va estudiar relacions laborals i després va venir un màster en gestió de personal. I la feina que ara ha deixat pel repte polític. Un repte que s'ha forjat de manera accelerada. Fa menys d'11 mesos que va obrir el seu compte a Twitter, quan ja participava en actes de Súmate, l'entitat sobiranista on es van agrupar desenes de castellanoparlants independentistes. En pocs mesos en va enlluernar molts i va fer que els ulls del mateix Oriol Junqueras es fixessin en ell. El mes de novembre passat va ser el primer que va parlar en castellà en un consell nacional d'ERC. Un tabú que, per a ensurt de sectaris a dins, però també a fora, de l'independentisme, es va esquerdar com el ciment de l'aluminosi.