César Rendueles: «A Pablo Iglesias l'incomoda el culte a la personalitat»

És un teòric respectat per l’esquerra. Una mena d’Owen Jones de la Meseta. I des de la seva autoritat considera que Podem pot remuntar si s’orienta cap a la classe treballadora empobrida, segons el seu parer, «la que ha d’empènyer el canvi social».

És un clàssic a totes les biblioteques roges. Pablo Iglesias el cita. Però César Rendueles, que ara publica Capitalismo canalla (Seix Barral), treu brillantor a la seva aura. El camí a la democràcia radical és més llarg del que seria desitjable. Però mentrestant, diu, s'ha de recompondre molta desfeta.

-«El paisatge social és l'apocalipsi zombi». ¿Tan malament estem?

-L'èxit del neoliberalisme a Espanya no ha consistit només a beneficiar determinades elits sinó a accelerar la destrucció de la societat civil. S'han de vertebrar alternatives que infiltrin la vida quotidiana. Construir un entorn social cooperatiu que faci el canvi polític possible i amigable.

-¿Un canvi amigable?

-No concebo una democràcia basada en l'heroïcitat política, que ens exigeixi convertir-nos en titans de l'activisme dedicats permanentment a assemblees eternes. Necessitem institucions mediadores que permetin diferents nivells d'implicació. D'associacions de veïns a cooperatives, passant per grups de consum, clubs esportius, sindicats, associacions de pares i mares.

-De moment, hi ha una convocatòria electoral el 20-D. Una porra.

-Sóc el típic ensopit que es nega a especular.

-Trenqui l'hàbit, home.

-El PP podria tenir una majoria relativa. I no resulta escabellat un empat tècnic entre el PSOE, Ciutadans i Podem. Però no em preocupen tant les eleccions com el que passi després. Imagini's que guanya Podem -com a mi m'agradaria-, però ¿en quines condicions? ¿Quins canvis es podrien portar a terme amb un electorat volàtil i molt pressionat pels mitjans de comunicació? S'ha de tenir una base social disposada a assumir sacrificis.

-Que en prengui nota el seu amic Iglesias...

 

-Això és el que pensa molta gent, però el vaig conèixer fa uns dies quan em va entrevistar a La Tuerka.

-¿De veritat? Pensava que estava en el nucli, amb Errejón i Monedero.

-¡No s'ho pensi! No tinc cap mena de relació orgànica amb el partit. Però tinc la sensació d'haver après molt amb ell.

-¿Vostè? ¿Què exactament?

-Per a la nostra generació -la dels 40- «democràcia» era allò de què parlaven als consells de ministres. Hi havia una apropiació institucional del concepte. Quan es va plantejar Podem em va sonar a l'enèsim intent de l'esquerra de fer un front popular. Però em vaig adonar que hi havia alguna cosa diferent.

-Endavant.

-És molt innovador per a mi recuperar el valor subversiu de la democràcia. Pablo Iglesias i companyia havien sabut detectar la necessitat del 15-M de construir una eina institucional per intervenir en l'àmbit públic. Van saber llegir el que va passar a l'Amèrica Llatina el 2000 i adaptar-ho al context europeu.

-Anaven a «guanyar» i ara no estan «en condicions». Assenyali errors.

-Tenim una tendència perillosa a interpretar com a errors el que són derrotes. Hi ha hagut una persecució des de certs mitjans de comunicació com no ho havia vist mai en la política espanyola. També moviments des de les elits per cancel·lar l'esperança de canvi, i ha aparegut Ciutadans, que serveix d'instrument per generar el que Gramsci anomenava «revolució passiva». És a dir, allò tan lampedusià «que tot canviï perquè tot quedi igual», perquè les elits segueixin mantenint la seva hegemonia.

-Preguntava pels errors. ¿Excés de personalisme del líder?

 

-És difícil trencar l'hegemonia dominant en la vida política espanyola, i Pablo va saber aprofitar el seu carisma. A nivell intern això pot ser molt desmobilitzador, perquè sembla que hi ha una sola veu que decideix.

-Hi ha podemistes que abandonen.

-Jo no em sento còmode amb el culte a la personalitat, però Pablo tampoc. Un exemple: quan es va plantejar posar la seva cara a la papereta de les europees, jo vaig dir «esteu bojos, serà com Mao a la Xina de la revolució cultural», ¿però quina és la realitat?

-Vostè dirà.

-Mentre que només el 6% coneixia el nom de Podem, el de Pablo el coneixia el 50%. Algunes crítiques parteixen del país de mai més. Vivim en un estat arrasat políticament. Ens hem de moure amb això, no amb el que ens agradaria.

 

-Aconselli-li on és la sortida d'emergència.

 

SEnDSegons la meva opinió la sortida d'emergència de l'esquerra radical passa per trencar amb un cert classe-mitjanisme del qual hem sigut víctimes des del 15-M. S'ha prestat molta atenció al patiment de les classes mitjanes, als joves molt qualificats que han hagut d'emigrar o que guanyaran menys diners que els seus pares...

-Un patiment real, ¿no?

-Sí. Però mentre la classe mitjana viu un cert patiment existencial

-«les coses no són com ens havien dit»-, qui realment pateix la crisi és un altre col·lectiu. És la gent que ho està passant malament la que ha d'empènyer el canvi social.

-Aquesta «gent» ha votat C's a les eleccions catalanes.

-Quan la gent de classe treballadora sent que l'esquerra ignora els seus problemes, busca aquells que els donin una solució, encara que sigui falsa. S'ha d'interpel·lar des de l'esquerra immigrants, treballadors no qualificats, gent que viu a la perifèria de les ciutats. Això no s'està fent.

-Implica riscos electorals.

-És així. Optar per un segment implica renunciar a un altre.

-¿Llavors?

-L'única manera és trobar eines sindicals que tracin solidaritats àmplies entre els treballadors de diferents grups socials, des dels funcionaris fins als treballadors precaris de la perifèria. Una de les dificultats per iniciar el canvi social és la desaparició dels sindicats com a actors polítics rellevants. Renunciar a democratitzar en aquest àmbit em sembla un suïcidi.

-Això, de moment, no sembla viable.

-Vivim un cert pessimisme perquè pensàvem que les coses canviarien a tota velocitat. Però és important no caure en una certa miopia i pensar en com estàvem fa sis anys, que no parlàvem de política, i veure que avui hi ha dos ajuntaments d'esquerres els de Barcelona i Madrid, producte de processos de mobilització popular. Sabem què passa a Grècia, què fa la Troica, com treballen els bancs alemanys. Això fa poc ens hauria semblat ciència-ficció.

-Saber-ho no vol dir que es pugui fer. 

-És important veure tot això com un procés de transformació que segurament serà llarg. Però no tenim dret a ser pessimistes. Les coses ja han canviat, ens relacionem amb els altres de manera diferent. Ara mateix potser estem començant alguna cosa de la qual ni tan sols som conscients.

-Si el deixessin ficar-se a la cuina, ¿com prepararia la democràcia?

 

-Per començar, igualitarisme. No la mera igualtat d'oportunitats, sinó recuperar la igualtat com un resultat que hem de construir entre tots, tant a les institucions com a la nostra vida quotidiana.

-¿Amb quins ingredients teòrics?

-Sóc bastant concupiscent. Em sento còmode amb una barreja de Marx, Keynes i Georgescu-Roegen en el terreny econòmic; Polanyi o Lasch en els aspectes polítics, i Martha Nussbaum en les dimensions ètiques.

-Doncs, vinga, entri en el terreny públic. Segur que l'hi han ofert.

-Seria un desastre. I menys en aquest moment vital que visc. Tinc tres fills petits, la criança dels quals comparteixo. Admiro la gent que té vides més compromeses que la meva, però jo estic afiliat a la CGT i a Podem, tot i que no sóc particularment lleial a Podem. Sóc lleial a l'eina de canvi que hi hagi.

-Sona una mica incoherent.

-Més que expressions d'efervescència subjectiva, necessitem una cosa més gran que nosaltres.

Notícies relacionades

Feijóo reclama explicacions al president i un ple extraordinari

El PSOE, a la baixa en plena crisi i el PP s’estanca, segons el CIS

-¿Què el fa sortir de polleguera a un home tan reposat com vostè?

-Tinc el meu punt, no es pensi. Dit això, cada vegada em rebenta més l'elitisme. Sobretot el classisme que se'ns ha ficat als ossos a través del consum i ens fa desitjar assemblar-nos als rics. És com si ens odiéssim a nosaltres mateixos. Està molt present en la condescendència amb què es tracta la gent de classe treballadora, com si les seves vides, les seves opinions i els seus gustos fossin insignificants. No ho suporto perquè em sembla que és incompatible amb la democràcia radical. H