Entre la butxaca i el cor

Autònoms. Es queixen que són el sac dels cops del mercat laboral. El caràcter plebiscitari de les eleccions ignora les seves peticions, però els partidaris del 'sí' ho justifiquen

Trobada amb tres autònoms amb motiu de la campanya electoral del 27-S. / JORDI COTRINA / VÍDEO : RICARD FADRIQUE

4
Es llegeix en minuts
JOAN CAÑETE BAYLE / BARCELONA

Sense entrar en més detalls, hi ha bàsicament quatre motius pels quals un ciutadà diposita el seu vot a l'urna: es pot votar amb el cap, amb la butxaca, amb el cor i amb l'estómac. El 27-S, plantejat en els termes plebiscitaris que s'han imposat en la conversa pública i en el discurs polític, és més procliu al vot amb el cor (la il·lusió del sí com a canvi) i amb l'estómac (el rebuig a la independència que sustenta el no, o l'afartament d'Espanya que hi ha en part del ) que al vot amb el cap (escollir les opcions després d'analitzar-ne els pros i contres exposats per les candidatures com a fets i no com a opinions) o amb la butxaca (per motius vinculats als propis interessos, no només econòmics).

Citats per EL PERIÓDICO, la conversa sobre el 27-S entre tres autònoms va ser un forcejament entre el vot del cor i el de la butxaca, entre aquesta il·lusió que pot amb tot que genera el sí entre els independentistes i les incerteses, objeccions i preocupacions que aquest mateix  suscita entre aquells en qui la flama de la il·lusió de la República catalana no és que no s'encengui, és que en moltes ocasions mai ha existit. Això sí, en una mateixa taula de ciutadans que a més són autònoms és difícil que no hi hagi dues idees comunes: la primera, que és necessari un canvi profund; la segona, que els autònoms se senten discriminats, el sac dels cops del mercat laboral.

SENSE ALTERNATIVA  «Ens han portat a unes eleccions plebiscitàries sense alternativa», es lamenta Humberto Ruiz, advocat, pare de tres fills, autònom des del 2002, «jo sóc la meva secretària, el meu passant, el meu reclamador de minutes...». I afegeix: «El més fort és que no sabem el que serà. Ens han venut  o no, blanc o negre, el què i no el com. I l'important és el com. A mi em fa pànic la inseguretat jurídica, les desinversions... Posar un sentiment davant del menjar... Buf...».

«Per mi és un assumpte cent per cent de sentiment. Potser unes eleccions no són el millor vehicle, però no ens han deixat fer un referèndum», opina Àxel González, xef, de divendres a diumenge ocupat a la seva empresa de cuina a domicili (Mejor en Casa), de dilluns a dijous comercial per compte aliè per a una firma de gelats i pasta, i quan pot gestor d'una botiga on line de venda de jocs de taula. «Si guanya el , hi hauria d'haver una transició molt ràpida per tancar el tema nacional i dedicar esforços a millorar la vida de la gent», afegeix.

EMPRENEDORA  «Fa falta un canvi», afirma Maria Victòria Garcia, exponent del que els governants, aquí i allà, han anomenat durant els llargs anys d'aquesta crisi «emprenedors». «Un cop fets els 50 em vaig quedar a l'atur, un acomiadament improcedent de la Universitat Internacional de Catalunya. Després vaig treballar al Col·legi d'Enginyers, i també vaig perdre la feina. Després d'un any i mig sense res, vaig capitalitzar l'atur i vaig obrir una botiga de moda i complements de dona». Emprenedora, doncs, a la força -«si pogués tornaria a ser assalariada»-, la Victòria és ara l'únic suport familiar, ja que el seu marit està a l'atur des del 2012 i ja no cobra cap subsidi. No és estrany, doncs, que el que ella vol sigui un «canvi».

L'Humberto i l'Àxel estan d'acord amb ella. En el que discrepa l'advocat dels seus dos companys de conversa és que aquest canvi s'hagi de produir a través de la independència. El debat és una versió a tres al despatx de l'Humberto, als pòrtics del mercat de la Boqueria de Barcelona, d'una de les claus d'aquestes eleccions: ¿canalitzarà la idea de la independència l'ànsia de canvi que està profundament arrelada en moltes capes de la societat catalana no necessàriament nacionalistes?

L'advocat cita tots els dubtes que suscita la independència -«¿de veritat acceptaríeu una situació d'incertesa jurídica, política i econòmica durant un temps determinat?», pregunta- i la resposta dels seus companys és . No només això: els dubtes sobre la corrupció de Convergència, que si la Unió Europea, que si les retallades, que si el neoliberalisme d'Artur Mas, que si les ajudes als autònoms que mai arriben... Són arguments per votar amb el cap o amb la butxaca, però que difícilment calen entre els que dipositaran el seu vot amb el cor. «S'ha de tancar ja aquest assumpte -afirma l'Àxel-. Votar per la independència no és un tema polític, d'esquerres, de dretes, del centre... Un cop aconseguida, si és que s'aconsegueix, ja ens podríem plantejar com volem que sigui el nou país».

Notícies relacionades

Aquest país, tant si és nou com vell, hauria de cuidar millor els seus autònoms, en això sí que coincideixen tots tres. «Tant si venc com si no necessito 700 euros cada tres mesos per pagar els impostos», es lamenta la Victòria. «Mai he entès que un treballador autònom no tingui els mateixos drets que un treballador per compte aliè. Els autònoms no podem posar-nos malalts», assegura l'Humberto.

No s'ha parlat de res d'això i difícilment se'n parlarà durant la campanya. Al guanyador, la Victòria li demana que escolti «els problemes i les necessitats de la gent», i l'Àxel resumeix en aquestes dues paraules la seva visió del 27-S: «Sentiment i il·lusió». L'Humberto li diria només una cosa al nou president: «Compte on ens fiques». El que s'ha dit, entre el cor i la butxaca.