Parla (bé) o calla per sempre

Glossofòbia: pànic a parlar en públic. Hi ha qui sosté que és el que l'exministra Ana Mato demostrava en cada roda de premsa i que va marcar la seva gestió durant la crisi de l'Ebola, encara que al final caigués pels regals de la trama Gürtel i no pels seus errors de comunicació o per no haver donat ni una entrevista durant el seu mandat.

A Mato la vam tornar a veure aquest dijous al Congrés. Es va despatxar amb un breu: «Seguiré amb les meves responsabilitats com a diputada per Madrid». Torna dues setmanes després de dimitir, sense saber quins temes seguirà, amb baixes en el que va serel seu equip i un nou ministre al capdavant de Sanitat: l'exportaveu parlamentari Alfonso Alonso. Aquesta és la foto actual d'una veterana del PP que va ser apartada de la crisi de l'Ebola per moltes raons. Per començar, el seu salt a la política nacional va estar marcat per la connexió del seu exmarit amb el cas Gürtel. «Això va tacar el seu perfil. No sé si pateix glossofòbia, però és complicat gestionar l'ansietat quan t'enfrontes a un atac personal amb les factures de l'aniversari del teu fill», apunta Luis Arroyo, president d'Asesores de Comunicación Pública.

Error de principiant

«La posada en escena de la seva primera intervenció per l'Ebola va ser increïblement dolenta. Un error de principiant: mai es fa una roda de premsa en els primers minuts d'una crisi, quan encara no tens informació contrastada. La ministra hauria hagut de fer una declaració sense preguntes explicant què passava i les mesures de seguretat posades en marxa. I després muntar una roda de premsa amb tècnics, sense que ella hi fos present. És un clàssic».

Aquell error el va pagar car en les sessions de control del Congrés. «L'oposició va saber que tenia un cadàver polític al davant per assetjar el Govern. Es van acarnissar amb Mato perquè sabien que era feble», afegeix Arroyo, i afirma que per acceptar un càrrec de ministre almenys s'ha de tenir ganes d'interpretar el paper. «Veiem molts polítics sense dots de comunicació i tot i així ho fan. El pitjor és atrujillar-se», diu en referència a l'exministra de Vivenda María Antonia Trujillo. «Va agafar por a la premsa i això dificulta la feina, perquè els periodistes s'ho oloren. Un polític no pot tenir por al públic, com la cantant Pastora Soler. Respecte sí, però no por. Les simulacions de comunicacions de crisi consisteixen precisament en això: acorralar-lo i que sàpiga sortir-se'n».

A Xavier Laborda, professor de Lingüística a la Universitat de Barcelona, autor d'Inteligencia comunicacional. El orador sexy (Plataforma Editorial), el terme glossofòbia li sembla un neologisme «molt didàctic i interessant, que evidentment no es pot patir treballant en política». Són casos raríssims «perquè un polític és un atleta de la paraula, però aquest sistema tan vertical que premia les lleialtats dóna lloc a anomalies». ¿Com se superen aquestes limitacions? «Amb compromís i implicació, amb tècniques teatrals i exercicis corporals en grup, amb treballs d'escriptura i lectura de poesia».

Això últim, molt habitual en els cursos per a empresaris, ajuda a trencar les frases estereotipades de Mato («màxima transparència» o «respecte als professionals», repetia, fos quina fos la pregunta). Laborda hi insisteix: «El cap és el que parla. Si no pren la paraula s'enfronta a la seva derrota com a líder. És com si un davanter renunciés a xutar. Millor que se'n vagi a casa».

El professor assenyala que parlar en públic és la tercera causa d'estrès en la població (després de la mort d'un familiar i el divorci). Tot i així, «un polític s'ha de reforçar davant les dificultats. Que sigui introvertit està bé perquè a vegades la verborrea sobra, però té l'obligació de complir. A Espanya s'oculta, restringeix i limita la democràcia. Encara vivim en un franquisme ideològic», sentencia Laborda. Després de la caiguda en desgràcia de Mato, la salvació en aquest cas es diu Alfonso Alonso, «un primer espasa de l'oratòria el capital retòric i discursiu del qual segur que aprofitaran», conclou el professor.

Improvisació i polèmica

Per la seva part, Yago de Marta, que entrena directius i polítics per parlar davant públic i càmeres, no creu que Mato tingui pànic escènic. «Més aviat ha pres decisions errònies, perquè la democràcia implica comunicació». La por escènica és freqüent en polítics i actors (n'han patit Nicole Kidman i Hugh Grant). «En una ocasió en què el client patia crisi d'ansietat, vam fer un treball davant  un grup en què va aprendre a transferir la zona de control del públic a si mateix. El treball va durar dues hores i no va tornar a patir-ne», afirma De Marta.

Notícies relacionades

Un finançament que no convenç

Aliança Catalana, el sobiranisme d’ultradreta

«No sé si Mato tenia por a parlar o, senzillament, no volia causar més problemes per a ella, el seu Govern i el seu partit. Però el cert és que cada vegada que feia declaracions improvisades generava polèmica, com quan va dir en campanya que els nens andalusos eren analfabets. Després demanava disculpes i donava el tema per acabat», subratlla Antoni Gutiérrez-Rubí, assessor de comunicació i consultor polític. «És normal que tant escàndol li hagi generat pànic. D'aquí ve, probablement, la seva renúncia a parlar en públic. No crec que sigui glossofòbia, sinó por a les polèmiques. Si no saps comunicar, o no et prepares, no crees credibilitat ni confiança. Si no dónes entrevistes, mai et sortiran bé».

Gutiérrez-Rubí recorda que, al principi de les seves carreres, grans oradors com Abraham Lincoln o Winston Churchill van tenir problemes en aquest sentit. Fins i tot por. «El primer va arribar a excusar la seva absència en determinats actes amb malalties familiars inventades. Churchill va patir glossofòbia quan es va quedar en blanc en un discurs. En uns mesos no es va atrevir a parlar, fins que va emprar diferents tècniques per relaxar-se en públic. L'entrenament és clau». H