Alberto Garzón: "Contribuiré perquè Felip VI tingui dificultats"

La dialèctica de la Història té jugades estranyes. Quan el seu llibre La Tercera República era ja a la impremta va morir la seva mare d'un càncer. I la sortida al mercat ha coincidit amb l'abdicació del Rei. Alberto Garzón, el diputat més jove del Congrés, ha encaixat aquest remolí emocional amb la continència de Bobby Fischer.

-Aficionat com és a jugar a escacs, ¿què hi veu al tauler polític?

-Un enroc. El bipartidisme en declivi intenta deixar el Rei molt protegit davant una societat que reclama una nova política de participació i deliberació, totes dues incompatibles amb la Monarquia.

-Aquest enroc li posa les coses difícils a l'oponent. 

-S'han d'atacar les defenses. I aquestes defenses es diuen PP i PSOE, que, amb la Monarquia, són el suport polític que necessiten les reformes econòmiques de la troica. I la baula feble és el PSOE, immers en un procés de descomposició interna, en gran part per les seves pròpies contradiccions.

-Vull dir que el 90% del Congrés donarà suport a la successió. Adéu a la seva Tercera República.

-Nosaltres proposarem un text alternatiu, que implica l'abdicació, sense pressa, per consultar la ciutadania de manera no vinculant. Com que això no anirà endavant, assumim que Felip VI estarà en el tron. Però haurà de maniobrar en ple conflicte social, polític i territorial. Les forces que hi ha a sota del sistema generaran terratrèmols. Felip VI tindrà dificultats i jo hi contribuiré perquè en tingui.

-La seva proposta republicana va més enllà d'afers de corona, ¿oi?

-Per als milers de manifestants de l'altre dia a Madrid -la gran majoria, joves- el republicanisme no només consisteix a poder elegir el cap d'Estat. És el símbol del despertar d'una nova forma de fer política que reclama el dret a decidir. La successió explica, una vegada més, que el Congrés no és un reflex de la societat. Això, per més que coronin Felip, no canvia.

-Parla del Congrés com si en fos aliè. Vostè està en l'entramat.

-Sé on sóc: amb la majoria de la població. Quan es va envoltar el Congrés, jo era a fora i vaig rebre cops de la policia quan intentaven fer-nos fora. Però tinc clar que la participació institucional és un altaveu. A més, en un context de majoria absoluta del PP no tenim capacitat per fer res, però sí que podem donar exemple. El primer que vaig fer quan vaig arribar al Congrés va ser renunciar al pla de pensions privat. Això va generar un debat i, per la pressió, es va treure la pensió a tots els diputats.

-¿Ens podria indicar una gran diferència entre vostè i Pablo Iglesias?

SEnDPablo és un bon amic, i responem a la mateixa generació i a un projecte polític comú. La diferència és que ell pertany a una formació nova, sense herències. I jo sóc part del PCE i d'IU, amb l'herència positiva de la lluita antifranquista i la confrontació amb la troica; i amb la negativa d'haver donat suport a la Monarquia en un context determinat i d'haver tingut gent a Bankia i gent acusada de prevaricació i corrupció. De manera que en l'imaginari espanyol, IU és part del sistema. Fa falta molta pedagogia política.

-Bé, a la tele ho fa de primera.

-Estàvem acostumats a la vella política en què no hi havia fons ideològic i el discurs era fet de vapor. Ara és l'hora de parlar sincerament una altra vegada. De parlar de política. Això es pot fer d'una manera molt densa o adaptant-te als formats de la societat líquida. Pablo ho ha fet, i jo també.

-Curiositat. ¿Per què els costa tant somriure, a ell i també a vostè?

-[Somriu] A Pablo l'he vist riure, però és veritat que no som gent gaire riallera. Procurem no frivolitzar perquè entenem la política d'una manera més seriosa de la que de vegades es trasllueix en els discursos oficialistes. També hi ha condicions materials prèvies. Abans de ser diputat, jo tenia un contracte temporal a la Universitat Pablo de Olavide, depenia d'un altre, vivia tot sol a Sevilla.

-¿És conscient que Iglesias els avançarà per l'esquerra?

-Jo m'ho prenc bé, perquè considero que l'objectiu polític és transformar la societat. També és veritat que Podem pujarà, però necessitarà estructura. Presentar-se en 8.000 municipis a un rang de 10 per municipi són 80.000 persones.

-¿Els necessitaran?

-Potser u més u faran 10. Podem fer experiències polítiques de multiplicació. Això requereix intel·ligència i audàcia, i també radicalitzar la democràcia interna d'IU.

-¿Socialisme o mort?

-Sóc molt reticent als eslògans, sigles i banderes. Diria que vivim en un context històric en què hi ha un enorme risc d'apatia política que pot portar a l'antipolítica. És el moment de repolititzar la gent. No en la vella política de pactes entre l'elit, de clientelisme i de l'«i tu més». El que va fer el 15-M no va ser adamisme, sinó reconèixer reivindicacions històriques del moviment republicà que demanaven participar i debatre col·lectivament.

-Debatre no atura el desmantellament social.

-La desconnexió del Congrés i el carrer ha generat una desconnexió entre la legalitat i la legitimitat. Per exemple, atures un desnonament i comets un acte il·legal, però és un acte legítim perquè no és just que facin fora la gent de casa seva quan hi ha tres milions d'habitatges buits. Si es destrueix la legitimitat i la legalitat marcades pel PP i el PSOE, s'obre la porta al procés de desamortització social.

-«El que no hi és a la Constitució no existeix», recordi.

-Ells no tenen por de canviar la Constitució -quan volen, la canvien-, tenen por d'una profunda reforma perquè saben que si fan unes Corts constituents es trobaran amb uns resultats que no s'esperen. No s'esperava ningú el resultat de les europees, que ja ha fet caure dos caps, Rubalcaba i Joan Carles. Aquest Estat ha canviat de forma radical en una setmana i mitja. En política no hi ha res escrit. I la realitat és que les perspectives més optimistes del Govern plantegen que el 2017 encara hi haurà una taxa d'atur del 20%. Jo mateix tinc 28 anys i no veig condicions objectives per ser pare. La realitat ho erosiona tot.

-Davant l'antic «pau, terra i pa», ¿quina seria avui la reclamació?

-«Feina, pa i roses». No només volem  menjar i treballar, reclamem tenir sanitat, educació i pensions, conquestes que van aconseguir els nostres pares i que han de mantenir-se. Però això és una esmena a la totalitat, perquè el sistema ja no ho pot oferir això. El nostre capitalisme està esgotat. S'ha de canviar el sistema. El projecte econòmic que proposem implica costos, però no per a la majoria de la població, sinó per a les grans fortunes i les grans empreses.

-¿Ens trobem davant una primavera del comunisme?

-Crec que sí. És una mirada al comunisme teòric que va entendre que fa falta una societat sense classes perquè el sistema econòmic capitalista devora l'ésser humà i el planeta. Però s'ha de refundar. Moltes experiències comunistes no van ser democràtiques, sinó confusions del que és una organització autoritària com és el partit amb l'Estat, oblidant-se de l'herència de la Il·lustració, que és també l'herència republicana que garanteix la llibertat civil i la d'expressió, i no només la llibertat de tenir casa i menjar.

-Però el marc global és liberal.

-El projecte de civilització neoliberal que tot ho pensa en termes d'individualisme, egoisme i consumisme està abocat al fracàs per qüestions mediambientals i socials. El canvi serà lent, perquè han estat més de 30 anys d'interiorització del discurs neoliberal que diu que la millor forma de desenvolupar-te és comprant. No hem estat alerta per activar mecanismes de defensa.

-En la seva tercera república, ¿hi cabrien les aspiracions sobiranistes?

-Si un subjecte polític com Catalunya vota que vol independitzar-se, el poble haurà parlat. Jo prefereixo una república federal en què es respectin i promoguin les identitats nacionals, perquè crec que no hi ha sobirania si no hi ha una economia al servei de les persones. La bandera de la justícia i la llibertat s'oneja en totes les llengües.

Notícies relacionades

Feijóo reclama explicacions al president i un ple extraordinari

El PSOE, a la baixa en plena crisi i el PP s’estanca, segons el CIS

-Escolti, ¿s'imaginava fa cinc anys que estaria en aquest escenari?

-En absolut. Fa cinc anys estudiava un postgrau en Economia Internacional i Desenvolupament que no tenia una altra sortida que apuntar-te a una oenagé, vivia en un pis compartit a Leganés i estava sol·licitant ja la beca per continuar estudiant a Londres. Així segueixen la majoria dels meus amics. H