Tres presidents en un

Adolfo Suárez ha estat president del Govern d'Espanya en tres circumstàncies diferents. Va ser l'últim president del règim nascut de la guerra civil. Va ser el primer president designat per unes Corts Generals elegides per sufragi universal, que encara que no van ser convocades com a Corts constituents, ho van acabar sent. I va ser el primer president elegit per unes Corts convocades amb base a una Constitució democràtica. Això és el que singularitza la seva posició en la història d'Espanya i el que el converteix en una figura única en tota la nostra història constitucional.

El temps que va ocupar la presidència del Govern no va ser gaire prolongat. Un any gairebé exacte, del juny de 1976 al juny de 1977, va estar com a president designat pel Rei amb base a les lleis fonamentals del règim del general Franco. Una mica menys de dos anys com a president no constitucional, encara que investit democràticament per les Corts elegides el 15 de juny de 1977 fins a l'entrada en vigor de la Constitució, el desembre de 1978, i l'elecció de les primeres Corts constitucionals, l'abril de 1979. I una mica menys de dos anys, fins al febrer de 1981, com a president autènticament constitucional.

Les circumstàncies en què va haver d'exercir la presidència van ser molt diferents. Completament antidemocràtiques en la primera fase. De transició a la democràcia en la segona. I d'inicial posada en marxa d'una Constitució democràtica en la tercera. S'ha de diferenciar la valoració de la seva figura en cada una d'elles.

En la primera, que va del juny de 1976 al juny de 1977, Adolfo Suárez va dirigir l'operació de «voladura controlada» de les lleis fonamentals, possibilitant d'aquesta manera l'obertura d'un procés que pogués acabar sent un procés autènticament constituent. Aquesta operació de demolició del règim de Franco ha estat, sens dubte, la més important contribució d'Adolfo Suárez a la democràcia i la valoració de la seva tasca únicament pot ser qualificada d'excepcional.

En la segona, Suárez comença a exercir com a president democràticament legitimat, encara que les Corts que el van investir no fossin encara Corts constitucionals. Les Corts del 15 de juny de 1977 van ser unes Corts representatives del poble espanyol i, en conseqüència, la direcció política del país havia de començar a respondre a aquest principi de legitimació democràtica del poder. En aquesta fase és quan es va començar a posar de manifest la fragilitat d'Adolfo Suárez com a líder polític. Es movia molt bé en la política no democràtica i sabia tocar els ressorts del poder en un món no democràtic. Però no sabia fer-ho igual de bé en democràcia. La seva aversió al debat parlamentari era, sens dubte, la part més cridanera. La seva formació política i els seus instints eren predemocràtics o, si no es vol utilitzar una expressió tan forta, protodemocràtics.

Això es posaria clarament de manifest en la tercera fase de la seva ocupació de la presidència del Govern, ara com a president constitucional a partir de l'abril de 1979. En menys d'un any perdria el control de la situació tant dins del seu partit com al país. Com a president no de la transició a la democràcia, sinó com a president en democràcia, Adolfo Suárez va ser un fracàs sense pal·liatiu. No va entendre mai en què consisteix la política en democràcia i per això va ser incapaç, després de les primeres eleccions constitucionals, quan ja no es tractava de fer una Constitució per a la democràcia, sinó de governar democràticament basant-se en la Constitució, de dirigir políticament el país.

La baula

Notícies relacionades

¿Què és una moció de censura i com funciona? Terminis i altres claus

Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya

Adolfo Suárez ha estat la baula entre el règim de Franco i la Constitució de 1978. Va dirigir una operació de transició cap a una forma política que en realitat no entenia ni sabia com operava. L'èxit que va tenir en l'operació de desmantellament d'un règim no democràtic i de transició a un altre de democràtic se'l va acabar emportant. Va posar en marxa una forma política en què no sabia moure's.

La societat espanyola, sigui com sigui, té contret un deute enorme amb ell.