El pilot de la transició

Quan el 3 de juliol de 1976, Adolfo Suárez González (Cebreros, Àvila, 1932) va ser nomenat president del Govern pel Rei, l'opinió pública de la transició va quedar perplexa. El notable periodista del règim Emilio Romero, enemic personal de Suárez i avilès com ell, i com Teresa de Jesús, va dictar una implacable sentència: "Santa Teresa ha fet un altre miracle". No va ser el més feridor que es va dir en una època en què els que anhelaven un canvi polític apostaven pel liberal José María de Areilza, la candidatura del qual no va passar el filtre del Consell del Regne, institució franquista que tenia com a missió escollir una terna de presidenciables.

El diari francès 'Le Figaro' va saludar el nomenament de Suárez apuntant al Rei: "Joan Carles ha canviat un cavall borni per un altre de coix". És a dir, al borni Carlos Arias Navarro el substituïa un esguerrat procedent del planter del Movimiento Nacional, el partit únic en una dictadura sense partits. Tampoc es va quedar enrere el conspicu historiador franquista Ricardo de la Cierva amb el seu ja llegendari "¡Quin error, quin immens error!", aliè encara al seu futur càrrec ministerial amb què va resultar premiat poc després.

El presumpte miracle havia estat preparat meticulosament pel mateix Rei, necessitat d'una democratització impossible amb Arias Navarro al capdavant del Govern. Per això va haver de recórrer als bons oficis picaplets del president de les Corts, Torcuato Fernández-Miranda, per colar Suárez en la citada terna, al costat dels exministres Federico Silva Muñoz i Gregorio López-Bravo. "Estic en condicions d'oferir al Rei el que m'ha demanat", va ser el cèlebre comentari de Fernández-Miranda.

Un dels seus

¿Com anaven a repudiar els prohoms del règim un dels seus? No en va, un any abans, Suárez havia deixat clar el seu full de ruta quan va prendre possessió de la vicesecretaria del Movimiento, en substitució del seu valedor, Fernando Herrero Tejedor: "Sé bé que es tracta de continuar l'obra del 'caudillo', que ha fonamentat la nostra història present en la pau i en l'ordre social; en el respecte a la llibertat i a la dignitat de l'ésser humà".

Però aquell jove avilès, que havia començat a volar alt com a governador de Segòvia i com a procurador a les Corts, abans de dirigir RTVE (1969-1973), mai va ser un integrista del règim, ni procliu a escrúpols ideològics, malgrat defensar la democràcia orgànica de la família, el municipi i el sindicat. Però, enterrat Franco, es va aferrar als versos d'Antonio Machado que va recitar poc abans d'arribar a la Moncloa: "Está el hoy abierto al mañana./ Mañana al infinito./ Hombres de España: ni el pasado ha muerto,/ ni esté el mañana ni el ayer escrito". Per a desconsol del búnquer, Suárez, ja validat per les urnes el 15-J de 1977, va proclamar: "Espanya està sortint de la llarga i trista vicissitud de la dictadura".

El canvi, en efecte, s'havia de produir a base d'uns quants miracles. El principal va ser que el desmantellament del franquisme el van portar a terme els mateixos franquistes, fent-se l'harakiri que va donar pas al referèndum de la reforma política (15 de desembre de 1976). El que la història l'ha definit com una transició modèlica va costar sang, suor i llàgrimes.

Creu i ratlla

L'amnistia decretada el 4 d'agost de 1976 va demostrar que Espanya estava davant un creu i ratlla. No obstant, els obstacles es van superposar: l'extrema dreta va fustigar al màxim el procés reformista; el soroll de sabres a les casernes amb prou feines va ser sufocat pel sector castrense no involucionista, capitanejat pel número dos de Suárez, Manuel Gutiérrez Mellado; el terrorisme d'ETA, partida en dues faccions, es va acarnissar, i el GRAPO, infiltrat per elements policials, va ser capaç de segrestar l'exministre Antonio María de Oriol i el tinent general Emilio Villaescusa.

Quan els símptomes d'asfíxia política feien pensar en mals encara més grans, va arribar la miraculosa legalització del PCE, el Dissabte de Glòria de 1977. El líder comunista Santiago Carrillo havia contribuït decisivament a propiciar el pas de la dictadura a la democràcia, immolant el seu republicanisme i acceptant la monarquia heretada del franquisme. "Nosaltres farem la democràcia per als espanyols i els sorprendrem a vostès", va declarar llavors Suárez a 'Paris Match'. El president va aconseguir convèncer l'oposició que la reforma només podia cristal·litzar en una ruptura pactada.

"Puc prometre, i prometo"

Com que el procés democràtic exigia unes eleccions lliures amb partits enfrontats, el primer que va haver de fer Suárez va ser crear el seu. I va fundar la UCD, que més que un partit va ser una coalició d'interessos en què van tenir cabuda diversos grupuscles de tendència liberal, falangista, socialdemòcrata i democristiana. En el tancament de la campanya dels primers comicis en quatre dècades, Suárez va afirmar a TVE: "Puc prometre, i prometo, intentar elaborar una Constitució en col·laboració amb tots els grups representats al Parlament, qualsevol que sigui el seu nombre d'escons".

Herència sense màcula

La Carta Magna es va votar el 6 de desembre de 1978 i segueix vigent avui, gairebé sense retocs i qüestionada cada vegada més pels nacionalismes. El que no sobreviu és el consens constitucional, forjat en un any abans als Pactes de la Moncloa (que van reformar les estructures econòmiques, socials i jurídiques) i trencat amb la reforma exprés del 2011 amb què PP i PSOE van sacralitzar la disciplina fiscal.

Si Suárez s'hagués retirat després d'aquella fita, hauria disfrutat de la seva família –que ha patit sense treva la persecució del càncer i l'Alzheimer– i s'hauria estalviat tot el que va suportar fins al 29 de gener de 1981. Amb la seva dimissió, va posar fi a un despietat assetjament en què va sobresortir el seu propi invent ucedista. "No tinc cap aferrament al poder --va dir--. Si el partit vol que me'n vagi, me'n vaig".

Mai va admetre, almenys en públic, que la seva marxa del Govern es va deure a les pressions militars, però les seves paraules de renúncia van suggerir el contrari: "No vull que el sistema democràtic de convivència sigui, una vegada més, un parèntesi en la història d'Espanya". La prova és que, un mes després, el 23-F, Tejero i companyia van intentar tirar per terra la democràcia. Per a la història va quedar la seva imatge assegut al seu escó, negant-se a tirar-se al terra de l'hemicicle, o intentant frenar la ira del general Gutiérrez Mellado contra els militars sediciosos.

"El 'chusquero' de la política"

"El 'chusquero' de la política", com a si mateix es va definir Suárez, també va ser el polític que va restaurar la Generalitat, va permetre que el seu president tornés de l'exili, li va convalidar el càrrec, va firmar els primers acords per a l'ensenyament obligatori del català el 1978, va negociar l'Estatut de 1979 i va ser aliat polític de Josep Tarradellas i Jordi Pujol.

L'estiu del 1976, quan la Marxa per la Llibertat recorria les comarques demanant 'Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia' i era perseguida furiosament per Rodolfo Martín Villa, Suárez va situar Salvador Sánchez Terán al Govern Civil de Barcelona. Aquest va iniciar una doble política: diàleg amb l'oposició i severitat. Va autoritzar la celebració lliure del primer Onze de Setembre, però va obligar a traslladar la celebració de Barcelona a Sant Boi. No obstant, la Diada va reunir més de 100.000 persones.

Notícies relacionades

El fill d'Adolfo Suárez anuncia la mort "imminent" del seu pare

Villarejo, imputat pel registre a la seu de Método 3

Necessitat de recuperar la iniciativa política davant l'auge de l'esquerra, Suárez va posar en marxa l''operació Tarradellas'. El 27 de juny, el president va viatjar d'incògnit i, després d'una primera trobada tensa, van segellar un hàbil pacte: Suárez va reconèixer la tàctica gradualista de Tarradellas per recuperar la Generalitat i el president va tornar al comandament. Els homes de Suárez a Catalunya van formar el 1978 Centristes de Catalunya, i van participar a fons en la redacció de l'Estatut de Sau. Els equilibris van afavorir una negociació dura i tenaç, però mai hi va haver una dialèctica agra, ni Suárez va encoratjar l'anticatalanisme.

Amb l'entrada en vigor de l'Estatut i les primeres eleccions autonòmiques, Pujol, amb l'aval de Centristes a la seva primera investidura, va liderar la política catalana. Els dos presidents a penes van tenir temps de conèixer-se. Aviat va arribar la dimissió de Suárez i la creació del CDS, que no va passar de ser testimonial. El pilot de la transició no va tornar mai.