Carlos Fabra, la caiguda del cacic

Per selecció natural o per aquelles casualitats del destí, en la mateixa setmana, la que avui acaba, han estat fulminats de la política Carlos Fabra i Silvio Berlusconi. Dos personatges dels quals, salvant les distàncies, es podrien trobar fàcils similituds en la manera d'exercir la política. I en el desenllaç de les seves carreres: els seus provats tripijocs amb Hisenda no han aconseguit tacar un expedient judicialment impol·lut de corrupció… almenys de moment. Com a Al Capone, devia pensar més d'un.

La veritat és que a Fabra -Charly per als amics i Don Carlos per a tots a Castelló- l'encanta Itàlia i, en especial, les balades dels anys 60. Els partits de golf i les corrides de toros van ser les seves altres grans passions. Van ser, en passat. Com passats són aquells temps en què regnava amb poder absolut sobre una província que va avalar les seves maneres de fer amb vots (encara que no es va atrevir mai a encapçalar una llista electoral per posar a prova aquell domini) i un partit que el va beneir amb contínues felicitacions.

El PP no va gosar mai amonestarlo. Simplement el va obviar quan la condemna ja es feia inevitable, després d'un periple judicial prolongat mitjançant argúcies durant més de 10 anys. Tampoc l'ha fet fora. Se n'ha anat ell, com i quan ha volgut, sense acceptar una vegada més que ningú li digués el que havia de fer. Aquest ha estat el segell de l'únic polític que, quan ja estava imputat, va rebre l'afalac públic del sempre prudent i mesurat Mariano Rajoy: «És un ciutadà exemplar».

Efectivament, la conducta de Carlos Fabra Carreras (Castelló, 1945) va ser un exemple fins i tot per al prestigiós The New York Times, que el va assenyalar com el millor estendard de la corrupció a Espanya, amb epicentre a la Comunitat Valenciana. Però ni el més gran oprobi podia avergonyir a qui se sentia «absolt pel poble». «El New York Times me la porta fluixa», va dir amb el seu clàssic caràcter altiu, ufanós i llengut amb els seus enemics. Una acritud accentuada per la imatge que transmeten les seves característiques ulleres fumades -el seu germà li va clavar unes estisores a l'ull de manera fortuïta quan eren petits-, però que sabia convertir en simpatia, ocurrència i atreviment en les distàncies curtes.

Flors i Dom Perignon

Igual que deia «fill de puta» a un regidor socialista, regalava flors a les dones pel seu aniversari. Igual que complimentava convidats d'altura en festes privades regades amb Dom Perignon i whisky amb cola -és home de bona taula-, es burlava dels que denunciaven la seva sospitosa sort en els jocs d'atzar, que li va somriure set vegades: «Si em toca la loteria, em trauré la titola i pixaré a la seu d'IU».

Igual que feia broma jocosament amb el matrimoni Aznar-Botella durant els seus estiuejos a les Platgetes d'Oropesa, titllava de «gentussa» els que no entenien que les desèrtiques pistes de l'aeroport de Castelló no eren per als avions, sinó perquè «passegessin les persones». Per descomptat, si algun avió sobrevola el recinte algun dia, Fabra no hi anirà a bord. Té fòbia a volar, malgrat que un dels seus quatre fills és pilot.

La barreja d'autoritat i beneficència, de rigidesa i do de gents, explica el seu progressiu domini sobre tot el que es movia a Castelló tot i dirigir una institució de rang secundari. «Si ser cacic és exercir l'autoritat al meu partit i exercir de president, doncs sí, sóc cacic», reconeixia amb la mateixa falta de rubor que va exposar, sense saber que el gravaven, l'engranatge de la seva maquinària: col·locar «una infinitat de gent» en empreses públiques i privades, concedir petits i grans favors i atorgar modestes i milionàries subvencions. Tot revertia en milers de vots captius que blindaven el poder del PP.

Tanta influència i clientelisme eren un secret de domini públic a Castelló, però desconeguts per a la resta d'Espanya fins que un dels seus socis, Vicente Vilar, va convertir una venjança personal en denúncia judicial. La dona de l'empresari el va acusar de violació i Fabra la va recolzar. Així va detonar el 2002 el cas que ha portat el seu nom, però pel qual no va veure cap motiu per dimitir. Només una greu infecció hepàtica, amb trasplantament inclòs,el va obligar, el 2010, a preparar el seu adéu.

El pròcer castellonenc va ser fidel al seu llinatge. Set Fabras han governat la província des del germà del seu rebesavi, el 1874, passant pel seu besavi, el seu avi i el seu pare. El 1995 li va tocar el torn a ell. Va estudiar Dret a València i Granada, i aleshores ja regentava un despatx d'advocats, una corredoria d'assegurances i diverses empreses, a més a més d'ocupar la secretaria general de la Cambra de Comerç provincial, càrrec en què ha estat ratificat tot i la seva condemna.

Fidelitats i deslleialtats

Notícies relacionades

¿Guanyarà el PP per majoria absoluta les eleccions a Andalusia 2026? Així estan les prediccions més enllà de les enquestes

ERC, els Comuns i la CUP demanen el cessament de Trapero per la infiltració de mossos en una assemblea de professors

Com a capitost del PP de Castelló, va contribuir a catapultar Eduardo Zaplana abans de trencar amb ell per impulsar Francisco Camps. Va elaborar personalment centenars de llistes electorals, premiant fidelitats i castigant deslleialtats, tornant favors i venjant desaires gràcies a la seva extraordinària memòria. I també recorrent al nepotisme. La seva actual parella, la periodista Esther Pallardó (27 anys més jove que ell), va passar de firmar articles crítics amb Fabra a ser regidora i vicepresidenta de la Diputació. Aquesta fulgurant escalada va causar malestar al partit, que no va poder parar-li els peus.

En canvi, va poder frenar-lo en la seva pretensió de situar la seva filla Andrea com a cap de llista provincial. Va anar de número dos. La caiguda en desgràcia del seu pare pot ser ara un obstacle perquè l'autora del «¡Que es fotin!» als aturats segueixi honrant l'estirp.