Joan Vizcarra: «La màgia de la muralla de Montblanc em dóna energia»

Joan Vizcarra (Montblanc, 1967)  broda sobre el paper l'art de potenciar els aspectes físics que més criden l'atenció d'algú, que tant dominen els maquilladors de Polònia i Crackòvia (TV3). Pinzells, retoladors i llapis de color modelen satíriques exageracions de personatges populars en mans d'aquest caricaturista d'El Jueves i Interviú que també ha col·laborat amb EL PERIÓDICO. És autor de llibres com Hollywood y otras hierbas i Rock Stars y otros animales (El Jueves Luxury Gold Collection). El 2011 va dibuixar en directe un Messi de 2 per 3 metres a L'Illa Diagonal i, quan tenia només 17 anys, va dedicar una exposició als 50 personatges més importants de la Conca de Barberà.

-¿Qui hi havia entre tots ells?

-Hi havia l'alcalde, el capellà, un bomber, un escombriaire, la carnissera... Va ser un èxit. Crec que ha estat l'exposició més vista de la comarca. Va tenir un èxit de públic brutal. Tothom la va anar a veure. I moltes de les persones dibuixades no sabien que la seva caricatura seria allà.

-¿Quan va començar l'afició a dibuixar exageracions humorístiques?

-En realitat, no hi va haver cap detonant. A mi ja m'atreia dibuixar els professors. Plasmava en el dibuix les sensacions que em transmetien aquelles persones, segons les seves expressions, volums o línies.

-¿Va estar tota la joventut dibuixant?

-Sí, però també tocant la bateria en un grup. Sóc exmúsic aficionat. A mitjans dels 80, la moguda rockera ens motivava molt. Però vaig pensar que amb la música em costaria guanyar-me la vida, i vaig canviar les baquetes pels pinzells, i vaig venir a Barcelona a estudiar Belles Arts.

-¿Què era Barcelona per a un joveníssim xaval de Montblanc?

-Jo venia d'un ambient totalment rural, on tot ho tenia a mà i on tot estava molt controlat. Idealitzàvem la ciutat.

-I a la ciutat s'idealitza el món rural.

-Sí, perquè a mi, quan dic que sóc de Montblanc, la gent em diu. ¿I què fas vivint a la ciutat?

-¿Torna sovint a la seva terra?

-Acostumo a anar-hi un cop al mes. Ho necessito. M'encanta retrobar-me amb els meus orígens, necessito reivindicar les meves arrels i els meus orígens, i cada any que passa, se'm fa més imprescindible fer-ho.

-¿Què fa quan hi torna?

-Faig visites de metge, un parell de dies només. A més de fer molta vida familiar i respirar aire pur, tinc el meu propi ritual. Normalment el dissabte, després de sopar, faci vent, calor, fred, neu o plogui, surto a passejar pel casc antic, al costat de les muralles. Sento una càrrega brutal d'energia fent això. Com si arribés amb el dipòsit de gasolina buit, i allà, automàticament s'omple. La màgia de la muralla de Montblanc em carrega les piles. M'ajuda a anar digerint tot el que em passa a la ciutat, allà vaig posant totes les coses al seu lloc.

-¿Sempre li ha aportat aquesta energia la muralla?

-Bé, fins als 18 anys vaig viure en una casa davant de la muralla. Formava part de l'attrezzo dels nostres jocs d'infància. I ara que no hi visc, si en un mes no he anat a passejar-m'hi, em falta alguna cosa.

Notícies relacionades

L’UCO busca diners de la trama Cerdán en feixos de bitllets amagats

Un detingut a Mataró per incitar la "cacera" de migrants a Múrcia

-¿Una data per anar a Montblanc?

-Per Sant Jordi, que el dia ja s'allarga i coincideix amb la Setmana Medieval de Montblanc, que són 15 dies d'activitats a dojo.