L'eix del 11-S

L'oficina de l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) ocupa un modest entresòl del carrer de París. No obstant, la mitja dotzena de persones que treballen a la torre de control d'aquesta monstruositat logística -400 quilòmetres de recorregut, 722 trams, 86 pobles, 30.000 voluntaris, 25 ultralleugers i 800 fotògrafs, per esmentar només algunes dades- tenen la sensació d'anar enfilats dalt d'una vagoneta desbocada en la qual ni les hores tenen 60 minuts ni els dies 24 hores. «Estàs solucionant una cosa urgent i, abans d'acabar-la, ja te n'han sortit tres més», resumeix, amb flegma aparent, Joan Serra, responsable de comunicació, mentre es mou entre monticles d'acreditacions, caixes esventrades amb estelades i pòsters de la 'Via catalana cap a la independència'.

L'ambient a l'oficina és elèctric, i ni les paraules que Mas acaba de dir per la ràdio -i que podrien interpretar-se com que refreda la consulta- fonen un plom en els ànims. La principal preocupació dels responsables d'aquest macrodesplegament, Ignasi Termes -que el dia 11 exercirà de realitzador suprem en un centre de coordinació de plaça Catalunya- i Ferran Civit, al càrrec de mobilitat i emergències, «és que tot sigui fàcil, que no hi hagi embussos, que les incidències siguin mínimes, que la gent vagi aviat al seu tram i que porti transistors per seguir els actes», afirma Civit.

Jordi Martínez, secretari de l’ANC, 19 anys, estudiant de Dret i conscient del «punt èpic» de la via, explica que devia ser el mes de de-sembre quan al secretariat es va sentir per primera vegada la paraula cadena humana. I sí, admet, molts membres van arquejar les celles. «Però si als països bàltics la van fer el 1989, quan només es comptava amb telèfons fixos i el boca a orella, ¿com no podíem aconseguir-ho també nosaltres?», explica Jordi Salvador, coordinador administratiu de l’ANC –el que en argot empresarial vindria a ser el gerent–. En lloc de semblar-li el marró de la seva vida, Salvador va creure que era «una idea fantàstica i factible». «Ell és una mena de senyor Lobo, el nostre gran tallafoc», diu el secretari.

El telèfon de Salvador –«en tres setmanes he esgotat els 500 minuts gratis de la meva tarifa»– és una espècie de melic amb wi-fi, connectat per un costat amb el secretariat i per l’altre amb els sis responsables regionals (Barcelona, Maresme, Girona, Tarragona i Terres de l’Ebre) que, al seu torn, estan en comunicació amb els responsables de cada tram i les 600 assemblees que, en règim d’autogestió, estan preparant actes festius, llogant autobusos –els 1.500 de la flota catalana estan esgotats i s’estan contractant vehicles de Tolosa– i organitzant dinars populars. «Aquí ens encarreguem d’aplicar les decisions del secretariat, coordinar, facilitar tot el que necessiti el territori i subministrar el marxandatge, però ni remotament ho fem tot: el nostre potencial és la quantitat indòmita de voluntaris, ells són els que estiren. Som una gran taca d’oli».

El primer que va fer aquesta gran taca d’oli va ser dibuixar un primer esbós de la via que setmana rere setmana quedava antiquat, i començar a donar voltes a com sufragar despeses: tots els diners havien de sortir de la caixa de l’ANC. La resposta va arribar en forma de marxandatge: farien el lot ad hoc per a la via compost per una samarreta, un adhesiu i una banderola del qual ja n’han venut «centenars de milers». ¿Alguna xifra més concreta? «Els números els donarem més endavant –assegura Salvador–, però la caixa està quadrada».

Amb la participació encaminada (només en dos dies s’hi van apuntar 30.000 persones) «el més difícil –admet Salvador– va ser crear aquest projecte de marxandatge que, al marge del Barça, diria que és el més voluminós d’Europa. ¡I només per a un dia!». També empreses privades han dissenyat el programa per distribuir els inscrits al llarg dels 400 quilòmetres, la via catalana on line i l’aplicació per a mòbils que brinda informació concreta.

Però la major part de l’esforç, remarca Salvador, va lliure de factures: voluntaris han fet els vídeos de suport com el de Pep Guardiola, pilotaran els 25 ultralleugers, faran la gigafoto en la qual, amb tenacitat notarial, figurarà cada participant, i condueixen «les 300 furgonetes que hi ha fent voltes». «Avui surt tot el material que necessiten els organitzadors, com acreditacions, pancartes i armilles, cap al territori, per repartir-los el cap de setmana».

En aquest entresòl en què només aquesta setmana s’han celebrat «20 reunions» es trituren rècords de decisions per minut. En les últimes setmanes, han resolt, per exemple, que el trànsit quedarà tallat a les tres de la tarda, que una hora més tard la cadena començarà a escalfar motors i que el pic simbòlic de l’acte serà a les 17.14, que mirarà al mar, que comptarà amb tres parlaments (a Amposta, plaça de Catalunya i el Pertús) i que passarà per la Sagrada Família, el Camp Nou, Sant Jaume i el Parlament.

Mentre Salvador rep un Whatsapp en què es demana un voluntari amb furgoneta per a un equip de so, pel passadís arriba a pas (molt) lleuger el tresorer Oriol Sallas, després d’haver anat al magatzem de Roger de Flor a acompanyar un camioner que no sabia trobar una adreça. Sallas porta al dia l’inventari d’anècdotes. «Una nit vaig estampar samarretes, m’han demanat subvencions perquè en unes reunions hi hagués cacauets i m’han preguntat com podien inscriure’s a la Via Augusta». «També han trucat tres persones que volien fer una cadena a Uganda i un senyor que ha escrit un poema», afegeix al recompte la responsable 2.0, Anna Rosenfeld.

«Bogeria no gaire controlada»

Notícies relacionades

L’UCO busca diners de la trama Cerdán en feixos de bitllets amagats

Un detingut a Mataró per incitar la "cacera" de migrants a Múrcia

Des de la taula del costat, Luard Silvestre se suma a aquesta «bogeria no gaire controlada» gestionant peticions de lots i encàrrecs. L’última, de Sabadell: «Dues-centes samarretes». El seu telèfon competeix, amb escasses opcions, amb el de Nel·la Saborit, al capdavant de la base de dades i l’atenció als socis. «No, a Barcelona està tot complet, els trams amb menys afluència són els de les Terres de l’Ebre», se la sent dir per segona vegada en l’últim minut. Només per situar: dimarts va contestar 3.500 mails i, al tornar del lavabo, tenia 237 trucades perdudes. També agitada és l’agenda de la presidenta de l’ACN, Carme Forcadell. «Va cada dia a la seva feina i està concedint entrevistes a les vuit del matí, a l’hora de dinar i a les onze de la nit», afirma Rosenfeld.

Tots tenen «bones sensacions» per a la Diada. «Ens sobren les conviccions i la il·lusió –asseguren–, i creiem que tornarem a sacsejar l’escena política». Tot i així, quan pensen en la brutal coreografia que els espera el dia 11, no poden evitar sentir una fossa abissal a l’altura del estómac.