Participeu, participeu, maleïts

Molts recordem que en els començaments dels anys 90 la paraula "participació" es corejava en cursos de Ciències Polítiques, organismes d'investigació social i discursos de representants públics. D'alguna manera, s'havia de fer participar aquests "solitaris jugadors a la pista de bitlles" dels quals parlavaRobert Putnam, individus encapsulats en la seva privacitat, amb qui s'il·lustrava el problema del declivi del capital social i de la participació ciutadana en la vida pública.

Activades les veus d'alarma a Espanya, la lectura que es va fer des de la política oficial de partits d'aquesta tendència al distanciament institucional va ser extremadament interessada: el problema no era tant la falta de comunicació de la política de partits amb els ciutadans com el fet que aquests no votessin i la crisi de legitimitat que això plantejava: sense electors és difícil sostenir un concepte de representació, en el seu sentit més rudimentari, per descomptat. S'havia de fer això que avui anomenen"pedagogia política": portar el ciutadà, encara que sigui de l'orella, al col·legi... electoral.

Ara bé, les tendències del declivi en qüestió no només es referien al grau de participació electoral, sinó també a la densitat del teixit de la societat civil o a la mobilització crítica, com a factors igualment integrants d'una vida política sana. Dimensions, per descomptat, difícils de rendibilitzar en termes de vots i, per tant, habitualment desateses i fins i tot desanimades des de la vida política oficial.

Afavorir la desmobilització gradual

Una gran part de l'energia política de la societat espanyola en els anys immediatament posteriors al règim va ser neutralitzada mitjançant una burocratització de l'agenda social que, més que canalitzar, va fagocitar la inquietud i la mobilització de sectors actius de la societat civil entre les mandíbules d'una estructura de partits que s'oferia com adispensador de prebendesi granadministrador per torns, afavorint així ladesmobilització gradual, l'auge d'una versió de la política com a pura gestió i un retir indolent a l'esfera privada. Fins i tot el terme"desencant"es va posar de moda, com si alguna vegada haguéssim tingut raons en aquest país per estar unànimement encantats per alguna cosa.

Així doncs, vint anys després d'aquells càntics a la participació, ens toca seguir fent preguntes incòmodes. ¿A quina participació conviden avui els polítics la ciutadania? ¿Està disposat l'actual sistema de govern no només a contemplar dins de categories penals, sinó a escoltar altres formes d'activitat política? Sorgeixen cada vegada més dubtes (raonables) que en el disseny i funcionament de les institucions actuals hi hagi voluntat real de donar veu als ciutadans; semblen, més aviat, encaminades a anar prescindint a marxes forçades de la presència d'aquests, per no dir directament a reprimir-la.

Es demana als ciutadans el poder del seu nombre, no la seva consciència democràtica. És hora de plantejar si la desitjada'participació' només consisteix en l'aplaudiment a les mesures més o menys favorables als propis interessos o preferències o també, sobretot, en la convicció de tenir dret a ser pres en compte en el debat polític, en el sentiment, en definitiva, de ser, de comptar, en un marc de referència de caràcter polític. Perquè la inserció de la papereta a l'urna cada quatre anys no és l'objectiu ni el final del procés de la vida política, sinó una de les seves diverses manifestacions, que de cap manera equival a l'entrega col·lectiva d'un xec en blanc als governants.

Crides a la mera agregació

Votants i votats haurien de ser ara més conscients que mai d'aquest fet, particularment quan, en vigílies d'eleccions, els partits en el poder que realitzen els retallades pressupostàries més grans i consenten les demostracions de repressió més grans, s'afanyen a fer crides institucionals al vot, al poder de la mera agregació, al 'fer cos', 'fer costat' o compactar-se. Com si la metàfora política del cos únic no hagués portat implícites prou desgràcies en la història dels estats moderns i com si molts d'aquests cossos individuals instats a formar amb la seva carn aquest repressió més granscos únicgran cos polític imaginari

En un dels seus escrits de la dècada dels anys 90,Claude Lefort afirmava que "la representació política, fins i tot sent indispensable, no és res més que un dels mitjans pels quals els grups socials aconsegueixen donar una expressió pública als seus interessos o aspiracions i a la presa de consciència de la seva força i les seves oportunitats en el conjunt social." Actualment, assistim diàriament a una autèntica càrrega mediàtica contra qualsevol expressió pública de les aspiracions o necessitats de grups socials que s'efectuï més enllà dels canals formals de la representació.

Davant d'això, és important dir les coses pel seu nom: profundahipocresia és, i sense pal·liatius, el fet que mentre es criminalitza la protesta social com a antidemocràtica, s'accelera la submissió a instàncies exteriors no democràtiques, no elegides i que no rendeixen comptes a ningú. Els diversos organismes financers que s'estan gestant a Europa, orientats a l'anomenada estabilitat pressupostària, constitueixen bons exemples d'aquesta mena d'institucions no democràtiques, que presenten inquietants trets deleviatans econòmics.

En canvi, la manifestació de la ira justificada dels que estan patint danys irreparables no és participació política, ens diuen, sinó exabruptesantisistèmicso fins i tot actesprotocolpistes. Ara bé, quan els que estan en el poder codifiquen d'aquesta manera l'expressió pública del malestar s'avança en una direccióantipolítica molt perillosa i en un deteriorament galopant de la vida pública. La història és coneguda: es comença per menysprear la discrepància dels governats i s'acaba en una indistingibilitat entredissident i enemic públic, construint el fet de la dissidència com a 'cos estrany' a la societat, que ha de ser extirpat.

Recentment, partits més o menys situats en la família de les esquerres han començat a fer-se ressò de latensió parlament-carrer i de la necessitat d'escoltar aquestes veus de l'alteritat política. El mal és que alguns semblen haver-ho descobert a última hora, just quan ja no estan en el poder. Més val tard que mai, és cert, però amb matisos. Una cosa és fer autocrítica, i una altra, adonar-se, tard, que els governats comptaven com a ciutadans i no només computaven com a votants. Tenen per endavant una travessia pel desert per meditar-ho amb serietat.

Sense necessitat de rendir comptes

Vivim un temps molt lax pel que fa al valor de lapromesa, inclosa la promesa política, en què tant abunden els mals pagadors. Avui dia, els governants trenquen incessantment els seus compromisos i programes electorals, i després fan proclames a favor de la necessitat de grans pactes. Els governats, en canvi, sembla que haguessin de quedar empresonats pel seu vot, sense una altra possibilitat reconeguda d'acció política i sense que sigui necessari ni tan sols rendir-los comptes del que s'ha fet i, sobretot, del que no s'ha fet.

Ara bé, en qualsevol sistema on el Govern no sigui mera expressió de la força, el poble es compromet, per la promesa o pel pacte, a ser governat, encara que amb un matís essencial. El poble cedeix, però no entrega, la seva sobirania als representants, als quals concedeix només el poder d'executar-la. Perquè si la vida política és alguna cosa més que votar, votar és alguna cosa més que col·locar els uns o els altres en el poder. És cert que una impugnació constant dels representants elegits no fa possible la governabilitat, però tampoc és acceptable l'altre extrem, desatendre sistemàticament la protesta i considerar la promesa ciutadana que s'expressa en el vot com un jou inamovible.

Notícies relacionades

El PP aviva la "indignació" ciutadana pel gir de Sánchez

"S’ha de tractar Aliança Catalana com Vox"

Aquesta promesa política és unacessió temporal, condicionada al compliment de les condicions pactades. Justament perquè el que distingeix un vincle d'una cadena és aquesta capacitat de mantenir o revisar les promeses d'acord amb bones raons, que han de ser explicitades d'una manera debatible. Si aquests polítics que tant es vanaglorien, en totes les escales, d'haver aconseguit majories, no tenen inconvenient a trencar les seves promeses electorals, tampoc haurien d'esquinçar-se les vestidures quan els governats no desitgen ser subjugats per una promesa que, al cap i a la fi, pot haver perdut el seu sentit.

I encara menys arrogar-se la facultat ventríloqua de parlar pel poble a través delpoder del número. Molts dels nostres dirigents ignoren que, a diferència de l'Estat absolut que va concebreHobbes, en una verdadera democràcia les promeses arrencades per lapor no són vàlides i els pactes no es mantenen per la força de l'espasa. És hora que tots compleixin la seva paraula.