Hora de saldar deutes

Després del terratrèmol Shakira i el tàndem Zapatero-Montilla, aquesta nit li toca el torn a Artur Mas al Sant Jordi. Els nacionalistes intentaran donar un últim impuls a la campanya per fer créixer l'onada que esperen que porti el seu candidat fins a la plaça de Sant Jaume. En qualsevol cas, ni ells ni ningú esperen a aquestes altures cap tsunami. Primer, perquè si no han arriscat fins ara no tindria cap sentit canviar d'estratègia en l'últim moment; però, a més, tots són conscients que no tenen un candidat especialment capaç d'agitar les massas, ni gaire disposat a fer-ho.

Notícies relacionades

L’Església cedeix i accepta indemnitzar les víctimes de pederàstia

Un "fet històric" rebut amb cautela

Mas no és un mitinguer. És un polític hàbil amb la paraula, però com més reduït és l'auditori, més còmode se sent. També en això ha evolucionat, ha guanyat seguretat i ha après a sobreposar-se a la timidesa. En qualsevol cas, si hi ha alguna diferència essencial entre els mítings d'aquesta campanya i els de les anteriors no la trobem en l'orador, sinó en els assistents. Fa set anys, però també fa quatre anys, els militants nacionalistes anaven als actes de campanya a examinar el seu cap de files més que no pas a escoltar-lo. Acostumats a altres proclames, a altres persones, a altres èpoques, no podien evitar la comparació; molts no hi van connectar a la primera, ni a la segona, i sortien decebuts, dubitatius, capcots, gairebé derrotats. Avui les coses són diferents. La majoria ja arriben entregats, disposats a aplaudir-lo, faci el que faci, digui el que digui, com si es veiessin obligats a saldar un deute pendent.

Els mítings són un anacronisme, una rèmora del passat que només té raó de ser com a animat escenari colorista, però els partits els defensen com una manera de mantenir animada «la tropa». En aquest cas han servit per recolzar «el cap».