Sefarad no escolta

En ple franquisme,Salvador Espriucomençava un dels poemes deLa pell de brau dient «Escolta, Sefarad». Era una paràfrasi de l’Oda deJoan Maragallque comença dient «Escolta, Espanya». I una i altra, paràfrasis de les veus profètiques que en el llenguatge bíblic comencen la seva interpel·lació al poble dient «Escolta, Israel».Espriu, comMaragall,interpel·la Espanya, en aquest cas a través del nom hebreu de la península. I comMaragall, fa una proposta reformista i moderna de diàleg entre els diversos pobles peninsulars.

La proposta d’Espriu–com la deMaragall– és revolucionària, i encara més durant el franquisme. Però no és trencadora. «Que sàpiga Sefarad que no podrem mai ser si no som lliures». És una proposta de diàleg en llibertat i diversitat. És una proposta d’articular l’espai peninsular amb vocació de convivència i d’unitat, però acceptant la diferència de cadascun –«diversos són els homes i diverses les parles»– i sent cadascú allò que és en llibertat. «Els homes no poden ser si no són lliures». IEspriuli demana a Sefarad que ho escolti, per canviar. Com ho havia fetMaragall. Amb veus de profeta.

Notícies relacionades

Feijóo reclama explicacions al president i un ple extraordinari

El PSOE, a la baixa en plena crisi i el PP s’estanca, segons el CIS

En un article recent, el presidentJordi Pujoldiu que estem assistint al fracàs pòstum d’Espriu,de la idea espriuana d’una península alternativa. Que no hi ha els ponts del diàleg queEspriureclamava. Sefarad no ha escoltat, no escolta.Pujolho lamenta: la idea espriuana –i maragalliana– d’una Sefarad diferent és també la seva. Pujol ho diu sense ambigüitat en el segon volum de les seves memòries, en el capítol en què proclama la seva admiració per Castella: «Jo sóc un nacionalista català que no vol ser castellà. Que si per ser espanyol ha de ser castellà, no vol ser espanyol». Pujol confiava que podria arribar a existir una manera de ser espanyol sense deixar de ser català. La Sefarad del diàleg i la diversitat a quiEspriudemanava que l’escoltés. L’Espanya del XIX a la qual es dirigiaMaragall, amenaçant-la amb un «Adéu, Espanya» si no escoltava.

Sefarad no ha escoltat. Va escoltar una micaAdolfo Suárez,perquè havia de conduir una transició. Va escoltar a estones, cap al final,Felipe González,perquè li va convenir. No va escoltarJosé María Aznar, perquè tenia una altra Espanya al cap: la de sempre. No ha escoltatJosé Luis Rodríguez Zapatero,quan va dir i va fer creure que escoltaria. Per aixòPujolparla del fracàs d’Espriu. I en parla en primera persona. Si això de l’Estatut acaba malament, tot un model fracassa. Si Sefarad no escolta, no vol escoltar, què li podem dir, que no li hagin ditMaragall–avi i nét!–,EspriuiPujol? Però sobretot, si això fracassa, què és el que ve després? Aquí i allà.