mirador
Article de Vicenç Villatoro: 'L'oasi català'
Aquesta setmana s’ha tornat a parlar molt de l’oasi català. Aquesta expressió es va popularitzar l’any 1936, entre les eleccions de febrer i el començament de la guerra. En aquells moments, en el conjunt espanyol es vivia un clima d’altíssima confrontació, crispació i violència, en les paraules i en els fets, preludi ja del que seria la guerra civil. En canvi, aquests mesos de l’any 1936 van ser a Catalunya de relativa tranquil·litat. Fins al punt que –com recull Ferran Soldevila en una crònica del juny del 1936 que s’acaba de publicar en el volum Entre la dictadura i la revolució– hi havia famílies d’altres terres hispàniques que abandonaven el seu domicili habitual per establir-se a Barcelona.
Però aquest oasi català es va demostrar un miratge. Quan el 18 de juliol, una part de l’Exèrcit es va aixecar contra la legalitat republicana i va obrir així la caixa dels trons de la guerra civil, Catalunya no va ser en absolut un oasi. Al contrari. El cicle de la revolució, dels enfrontaments interns a la reraguarda republicana, de la guerra pròpiament dita i de la repressió franquista va ser a Catalunya especialment sagnant i violent. En part per factors endògens, que venien de fora, però en part també per tensions internes, que ja existien en el temps del teòric oasi.
Notícies relacionadesEn qualsevol cas, l’expressió «oasi català», que va fallar com a descripció de la realitat, expressava en aquell moment un anhel noble. Ara l’expressió sembla que s’hagi de fer servir amb distància paròdica, com si l’oasi fos l’equivalent de la hipocresia, i s’aprofita per fer jocs de paraules i parlar de basses o de clavegueres pútrides. Però en el seu origen, l’oasi català expressava l’aspiració a construir una Catalunya on fos possible resoldre els problemes de manera civilitzada i democràtica, evitant la confrontació, la crispació i la violència. L’oasi no negava l’existència dels problemes. Però somiava un país capaç de resoldre’ls sense entrar en les exclusions i la voluntat d’anorrear l’adversari que finalment van desembocar en la guerra civil. L’oasi no era una mala cosa, quan va néixer l’expressió l’any 1936. Només tenia un problema: no existia. Era un miratge.
Em sembla injust que aquesta vella expressió es faci servir avui amb aquest aire de menyspreu i de paròdia. Com si els oasis fossin indesitjables, negatius, i el que convingués fos la crispació, la confrontació i la desqualificació. L’oasi del 36 no responia a la realitat, però com a aspiració era del tot positiu. No dibuixava una Catalunya idíl·lica i perfecta. Simplement, expressava la vocació de resoldre els problemes d’una manera enraonada i pacífica. Tant de bo hi hagués hagut oasi, llavors.
- EL PROTAGONISTA DEL CLÀSSIC Lamine Yamal, el fenomen que desborda les precaucions: independitzat, xofer del club i una amistat amb Morad
- L’escola d’hostaleria deixarà de fer classes a partir de l’estiu
- Al Centre "De premi": el bar de Sabadell aclamat per les seves patates braves
- La nova vida de Lamine Yamal
- Prova popular Luis Enrique corre a Barcelona per la seva filla Xana en una edició multitudinària de la Cursa d’El Corte Inglés
- Molts ho confonen amb fatiga: així comença la insuficiència cardíaca que afecta 700.000 espanyols
- Barcelona 4 Reial Madrid 3 Un Barcelona salvatge sepulta el Madrid i obre una nova era
- Al peu de Collserola La Fiscalia investiga la instal·lació de barracons en un parc protegit de Sarrià
- Successos Detingut un conductor borratxo per circular 15 km contra direcció a Olot
- Futbol El Barça es proclama campió de Lliga F i segueix amb pas ferm cap al pòquer de títols