Article d'Arturo San Agustín: 'Santa Coloma que estàs en el cel'

Va ser en una universitat japonesa, a la seva facultat d’arquitectura, on em vaig assabentar que la destrucció de Santa Coloma de Gramenet s’estudiava com si fos una assignatura. Si vostès ho prefereixen, en lloc de destrucció podríem parlar d’especulació. O sigui, que en aquella universitat s’estudiaven les conseqüències d’una de les més grans i més ferotges especulacions urbanístiques. No hagués dit mai que la fama de Santa Coloma de Gramenet arribaria fins al Japó. Però allà hi havia el meu poble: en unes fotografies que em van amargar el sushi que m’esperava després. Parlo de ja fa molts anys.

Vaig marxar de Santa Coloma de Gramenet quan tenia 12 anys i des d’aleshores només he tornat a aquesta població dues vegades. I una d’elles per raons professionals. El poble on vaig néixer va desaparèixer els anys 60 i 70 del segle passat, i això és una cosa que mai he perdonat als que van acabar amb ell. A un d’ells, a un dels principals, molts el tenien per un usurer, que va acabar sent alcalde. Un alcalde que s’emocionava molt quan actuava davant el públic. Tenia la llàgrima fàcil, aquell home ventrut que s’assemblava molt físicament al dictador nicaragüenc Anastasio Somoza. Tots dos usaven el mateix bigoti.

El cafè Can Xaconet

No seré jo qui digui que aquella Santa Coloma de Gramenet que vaig conèixer era un poble bonic. Però era un poble que tenia dues o tres fotografies. I un ferrer, que ja estava més pels tractors que pels cavalls, que gairebé ja havien desaparegut. Aquella Santa Coloma tenia la lleteria Can Jaumató. I la cansaladeria Cal Nen. I la fàbrica de gel i gasoses La Colomense, fundada per una dona amb molt coratge: Rosa Casamitjana. Aquella Santa Coloma tenia el cafè Can Xaconet, on un jutge, ai, que lluïa i presumia un gran mostatxo blanc, tenyit de ros per la nicotina, prenia cafè, parlava amb l’Amancio, el seu propietari, i llegia el diari. L’Amancio era aragonès. Marbre rodó i dòmino.

Aquella Santa Coloma tenia camps verds, vaques, masies, unes ruïnes ibèriques, un monestir i grans pagesos tocats amb gorra. Pagesos com el senyor Boix. Aquella Santa Coloma tenia dos cines: el Capitol i el Principal. I una immensa granja avícola, la Pallaresa, on s’amuntegaven i piulaven, nit i dia, milers de pollastres sotmesos ja al turment de les llums elèctriques enceses permanentment. Aquella Santa Coloma tenia una font dedicada al Manelic de Terra baixa. I un estany amb carpes a la plaça de l’Ajuntament, la plaça de la Vila, on abundaven les moreres. Aquella Santa Coloma tenia grans plàtans als dos costats de la carretera i la torre dels moros a Can Sagarra. Perquè així anomenàvem llavors aquella gran finca, aquella espectacular masia i torre de defensa –torre Balldovina– que va ser propietat de Ferran de Sagarra, el pare de l’escriptor i poeta Josep Maria de Sagarra. Perquè Santa Coloma, ai, va ser lloc d’aristòcrates que fugien del còlera i de burgesos barcelonins, els estiuejants. I de dones que havien estat boniques i a qui els seus amants construïen una torre on creixien discretament els fills naturals. Jo vaig ser amic d’algun d’aquells fills. Eren nens tristos amb moltes joguines. «El meu pare viatja molt».

Aquella Santa Coloma, la que van assassinar, tenia fins i tot un sanatori, el de l’Esperit Sant, a prop del qual, en una figuera, es va penjar en certa ocasió un home que jo coneixia. Un penjat no s’oblida mai. Llavors la paraula sanatori espantava molt més que la paraula hospital. En aquella Santa Coloma el millor barber es deia Paco, i el millor metge, Joan Vilaseca, que era nacionalista. Jo recordo el doctor Vilaseca alt, simpàtic, seductor. Era el metge de capçalera dels meus i sempre parlava amb el meu pare, en veu molt baixa, de coses de la guerra i de la Lliga Regionalista. Arribava el doctor Vilaseca a casa i només de veure’l ja et posaves bo. La infermera del doctor Vilaseca es deia Colometa, com la patrona del poble. Aquella Santa Coloma tenia el Turó del Pollo i un restaurant popular que s’anunciava amb els versos següents: Per fer una bona costellada i un bon arròs, el merendero del Bon Repòs. No sé jo si aquell nom tenia res a veure amb el cementiri nou, que era un o dos quilòmetres més enllà.

Aquests dies que Santa Coloma torna a ser protagonista per certs excessos he tornat a recordar el meu primer col·legi, l’Acadèmia Manent, on anaven també els rics del poble, que s’anomenaven, per exemple, Casellas. Hi anaven els rics i una noia que es deia Anna. En aquella acadèmia, alguns, durant tot un curs, vam patir un professor amb greus problemes mentals, que quan pujava al

troleibús gesticulava com si el conduís ell.

Notícies relacionades

Hisenda va maniobrar per evitar la imputació del PP en el cas Bárcenas després d’informar-ne Montoro

L’exministre va rebre informació confidencial sobre la jutge del cas dels eros a Andalusia

Quan vaig marxar de Santa Coloma les bicicletes andaluses ja eren molt abundants. Creuaven la carretera i es dirigien al Fondo, un barri que ara és molt xinès. Als andalusos, llavors, alguns els anomenaven murcians. Ja eren els temps de les motos Montesa, però el millor practicant de Santa Coloma circulava amb una moto vermella Guzzi. Franco el va ficar a la presó per comunista.

¿Què se’n deu haver fet d’aquella Anna, que era morena?