Les alternatives a Ormuz

El bloqueig de l’estret d’Ormuz no és una crisi puntual, sinó l’evidència d’una dependència estructural que Europa ha decidit ignorar durant dècades. L’encariment dels preus del petroli i del gas arrossega moltes altres matèries i serveis cap a una escalada que dificulta una sortida airosa de la situació iniciada el 28 de febrer, després dels atacs al règim dels aiatol·làs de l’Iran.

És evident i, així ho hem viscut, com cada crisi provoca la reconfiguració del tràfic de mercaderies i, sobretot, del tràfic del petroli, que continua sent el gran motor econòmic mundial. Des que es va iniciar aquest conflicte, són molts els que han identificat al mapa l’estret d’Ormuz: un pas de tot just 150 quilòmetres de llarg i poc més de 30 quilòmetres en el seu punt més estret, que concentra un poder desmesurat controlat per dos països amb els quals les relacions diplomàtiques per a molts són complicades o, en alguns casos, inexistents. La realitat és que, durant massa temps, l’Iran i Oman han concentrat l’ampli poder de controlar un dels principals punts de tràfic del petroli mundial sense que Europa es preocupés el més mínim. Mentrestant, altres països pròxims s’escarrassaven per construir infraestructures per evitar aquesta dependència global dels seus veïns respecte al cru.

La Xina i els EUA han anat teixint relacions comercials amb normalitat, prioritzant els seus interessos estratègics davant consideracions internes del règim iranià. Europa, mentrestant, va optar per l’omissió d’accions subestimant el cost econòmic i el risc estratègic que suposava l’absència de relacions bilaterals i d’acords regionals amb Teheran o amb Oman. Curiosament, la setmana passada i, davant el nou context geopolític, el ministre Albares anunciava la reobertura de l’ambaixada espanyola a l’Iran com una "aposta per la pau". Sens dubte, un moviment diplomàtic i estratègic tàctic que arriba tard i que haurà de demostrar si respon a una estratègia sostinguda o a una reacció conjuntural.

La guerra a l’Orient Mitjà ho ha tornat a evidenciar. No es tracta només de seguretat, sinó també de mantenir relacions i una diplomàcia activa i compromesa. Europa no només ha de pensar a rearmar-se, sinó a liderar una estratègia encaminada a crear i consolidar unes relacions comercials i culturals amb els països de l’Orient Mitjà que ens situï com a actors formals i actius en un entorn mundial canviant, on els 27 haurien de tenir una sola veu. Hem d’identificar aquells aliats naturals que ens permetran sobreviure davant un nou escenari global. En aquest context, cal destacar el paper de l’Aràbia Saudita. Un país quatre vegades més gran que Espanya on viuen 36 milions d’habitants, dels quals gairebé el 70% són menors de 35 anys. Es tracta d’un país emergent que, al llarg d’aquests últims 20 anys, ha crescut de manera exponencial i que s’ha esforçat per crear una identitat i economia pròpies entre tots els països de la península Aràbiga.

La Visió 2030, instaurada pel príncep hereu Mohammed bin Salman, ha permès al regne minimitzar la dependència del petroli i obrir l’economia a altres sectors estratègics i continuar creixent per posicionar-se com a líder natural en l’entorn del Consell de Cooperació del Golf. Les inversions massives i bilionàries en infraestructures al llarg d’aquesta última dècada han avivat l’arribada d’empreses i fons estrangers que busquen desenvolupar els seus negocis a l’Orient Mitjà i poder, així, arribar a un mercat de més de 300 milions de consumidors des d’un lloc atractiu fiscalment i on el cost de la inversió és –de moment – menor que en altres llocs pròxims, com els Emirats, Qatar o Oman.

Notícies relacionades

Magyar proposarà el retorn d’Hongria al Tribunal Penal Internacional

El Papa respon a les crítiques de Trump: "No li tinc por"

Però el que ens concerneix és la inversió en la construcció de nous ports, aeroports, carreteres i corredors logístics terrestres, com el conegut East-West Pipeline operat per Saudi Aramco, que connecta, a través d’un oleoducte de 1.200 km, el golf Pèrsic amb el mar Roig al port de Yanbu, sense necessitat de dependre de l’estret d’Ormuz i pel qual passen diàriament milions de barrils de cru, el posiciona com a actor protagonista i indiscutible d’aquest nou tauler mundial. La seva neutralitat en aquesta última crisi i la seva capacitat de relacionar-se indistintament amb la Xina i els EUA, així com mantenir discretes però fermes relacions amb el Pakistan, el converteixen en un aliat clau per a una Europa que s’ha d’afanyar en la recerca d’aliats fiables i en la recerca de solucions per a l’adquisició de matèries primeres com el petroli i nous mercats atractius per a sectors com la indústria de la seguretat i defensa, l’agricultura, salut, turisme i cultura.

Europa i, especialment, Espanya tenen l’oportunitat d’apostar per un aliat estratègic en un recorregut diplomàtic i relacional de llarga distància, que pot aportar multitud de beneficis no només per accelerar la nostra economia sinó també per consolidar un posicionament intern dins dels eixos que dominen el mercat comú europeu. Els nostres líders han de prendre decisions valentes, ja que la nova arquitectura de poder que ens regeix és volàtil i canviant i exigeix respostes immediates que ens permetin posicionar-nos ràpidament en el nou context global. Sobreviuran no els que reaccionin, sinó els que sàpiguen anticipar-se.