Pernils i xoriços

No s’acaben mai els maldecaps. Tot i que després no actuï en conseqüència em sembla encertat Aitor Esteban, president del PNB, quan va dir que "seria irresponsable que el Govern seguís més enllà del 2026 sense rumb, sense pressupost, sense una majoria estable i amb una agenda descontrolada i judicialitzada". Felipe González, en profund desacord amb l’actual deriva del PSOE, també ha demanat eleccions a més d’advertir que s’abstindrà si Pedro Sánchez és el candidat. Allò de Rodríguez Zapatero, al marge de la seva presumpció d’innocència i del que acabin decidint els tribunals, és molt fort i molt trist perquè estem parlant d’un expresident del Govern d’Espanya. La interlocutòria d’imputació del jutge Calama, que per no interferir va esperar que se celebressin les eleccions andaluses, sembla sòlid, mesurat i aporta indicis que es basen en comissions rogatòries de Suïssa i de França i no en denúncies de la fatxosfera. I com passa amb les cireres, que agafes una i en surten d’altres, l’UCO s’ha presentat a Ferraz investigant una altra trama de suborns i possible finançament irregular, mentre la UDEF trobava joies al despatx de qui amb imatge de càndid Bambi ens donava a tots lliçons d’ètica política i de socialisme progressista.

Avui hi ha nou causes que afecten el PSOE i el seu entorn. En el cas de Rodríguez Zapatero tot està per provar ja que per ara només hi ha indicis, però sembla que la seva imatge, passi el que passi, ha quedat irremeiablement tocada i no li resultarà fàcil reposar-se. L’expresident és al principi d’un calvari judicial que és previsible que sigui llarg i que afecti més gent. Una altra vegada les cireres. En lloc de transparència i explicacions, al PSOE fan pinya al·ludint a conspiracions de la ultradreta, que és una manera de tirar pilotes fora; defensant la presumpció d’innocència de Rodríguez Zapatero, que em sembla molt bé; i elogiant el seu llegat, que no m’ho sembla tant, ja que tot i que va avançar en drets individuals (matrimoni entre persones del mateix sexe) va reaccionar tard i malament a la crisi financera del 2008 i, sobretot, va dinamitar l’esperit de la Transició per tornar a enfrontar els espanyols entre els bons, que són els meus, contra els dolents, que són els altres. La seva herència em sembla nefasta i Pedro Sánchez, per desgràcia, la continua.

El pitjor és que plou sobre mullat amb processaments de familiars i polítics d’esquerres –i també de dretes– que provoquen una sensació generalitzada de fàstic, vergonya i indignació en una ciutadania que aquests dies paga els seus impostos, que té dificultats per arribar a final de mes i que no pot accedir a un habitatge. És cert que la corrupció no és un problema exclusiu d’Espanya, però també ho és que la nostra democràcia és millorable. Entre els 27 països de la UE, Espanya ocupa el número 14 en corrupció, o sigui que estem en la meitat, i segons Transparència Internacional el 2025 Espanya ocupava el lloc 49 entre 193 països del món, al nivell de Xipre i Fiji, que tampoc és per tirar coets, perquè fa un any ocupàvem el lloc 46, o sigui que en un any hem baixat tres posicions, i això marca un rumb equivocat i que ens impedeix dir –perquè no és veritat– que tenim corrupció, ¡què hi farem!, però estem millorant.

Notícies relacionades

Zapatero, l’únic roig de la trama

Una finestra per negociar

Es troba a faltar una acció més decidida contra la corrupció per part de la classe política: organismes de control independents i amb mitjans, regular els lobbys, un estatut que delimiti clarament què pot i què no el cònjuge del president, respecte per les institucions, no acusar els jutges de lawfare quan processen els del teu bàndol... Un petit consol és que aquí els polítics que actuen de manera improcedent sovint es veuen obligats a amagar-ho, mentre que als EUA la frontera entre l’exercici d’un càrrec públic i l’enriquiment privat és molt més difusa. Ho exemplifica el fet que a Donald Trump li hagin pogut regalar un avió valorat en desenes de milions de dòlars o que es consideri gairebé normal que membres de la família facin negocis aprofitant la seva presidència.

Entre tanta vergonya, encara ens queda l’humor: ahir vaig rebre un mem que jugava amb les diferències entre llengües, tot assenyalant que en portuguès anomenen presunto al pernil, mentre que en castellà el presumpte sovint acaba sent un xoriço.