Un tema recurrent en els temps que corren és parlar de lideratges i líders. La pregunta sempre és la mateixa: ¿què és un líder?, o el que és més compromès: ¿com es descobreix un líder? El cert és que no és fàcil. El que per a uns és una clara evidència, per a d’altres és la tonteria més gran del món. Però hi ha dos detalls per descobrir-los: actuen amb rapidesa i encerten a la llarga. I no és contradictori.
Els que mostren mantenir un interès propi, resolutiu i encertat en moments tensionats –aquest últim detall és important– són líders evidents que, sense pensar-ho, actuen segons l’interès general, superant les crítiques.
Diumenge passat, en la desfilada militar del dia de les Forces Armades, al Rei li va caure la bandera. És un resum en una frase senzilla, però la situació té molta substància i preocupació. Envoltat d’indepes com estic, el moment els devia resultar jocós i divertit. Per als que no combreguen amb l’estament militar, ni amb la Corona, va ser una demostració de com s’esvaeixen aquestes institucions. Però, superada aquella fase de conya, i més a Espanya, la realitat és que el símbol més important d’un Estat, i mentre sonava l’himne, s’esvaïa just en el moment més important de la cerimònia i transmès en directe a tot el país.
La nostra realitat està marcada per les imatges editades per un realitzador. Sempre és així. És un punt de vista. Es tracta, en definitiva, del que ens arriba si no hem estat al lloc on s’ha produït el fet. En aquell moment, les càmeres enfocaven la bandera ascendint, com és habitual, i immediatament desplomant-se, com mai passa. Un canvi de pla afortunat ens va mostrar la sorpresa del rostre del Rei, però plena d’aplom. Com si el moment fos greu, però amb solucions possibles. I allí és on apareix el líder.
Felip VI ha sigut educat a les millors escoles i des que era al bressol se li va exigir estar a l’altura. Ningú elegeix ser príncep. Viure tota la teva vida sabent que ho has d’estar, o et crees una metodologia o desenvolupes una depressió que t’enfonsa en la misèria. No conec ningú que vulgui ser ni rei ni príncep o princesa.
Felip va demostrar, en centèsimes, saber el que s’havia de fer. No estava assajat, ni previst. A l’observar que l’abanderat que portava la bandera de la Guàrdia Reial se situava al centre, li va ordenar (podria escriure li va sol·licitar, però no seria vàlid en llenguatge militar) que alcés la insígnia i es quedés al lloc, substituint la bandera que hauria d’haver presidit la desfilada. Ho va fer amb normalitat, resolució i rapidesa. El que hem dit: amb dots de líder. Com si es tractés de no caure de la bicicleta perquè el que aprens de nen ja no s’oblida.
Notícies relacionadesCada època té la seva tipologia de lideratges. Fa segles eren autoritaris. A poc a poc, les formes s’han anat suavitzant, i posats a observar la història universal, fins al segle passat es va dir líders als que ostentaven més poder.
Ara es tracta de saber gestionar-ho. El Rei ho va fer diumenge passat. Pot semblar una tonteria, però va caure la bandera.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
