Revolució patrocinada

Ara fa uns mesos vaig veure l’actuació de Bad Bunny a la Superbowl i al veure tant hate a les xarxes vaig pensar: "Potser estic sent injusta amb aquest senyor". I em vaig posar a traduir les seves lletres per intentar entendre’l i connectar amb l’artista. La meva sorpresa va ser trobar cançons amb crítica social, missatges contra el capitalisme i discursos sobre desigualtat i referències polítiques que em van semblar interessants. I vaig pensar: "Bé, potser realment és un artista", tot i que jo no connecti amb la manera que té de presentar la seva obra.

La caseta VIP

Notícies relacionades

Repressió turca, passivitat europea

Cal un acord ja i pensar en el futur de l'escola

Aquest pensament em va durar poc. Perquè va arribar el concert a Barcelona i vaig al·lucinar amb la contradicció. L’escenari estava dividit literalment en classes socials. A dalt, una espècie de caseta VIP plena de famosos, enxufats i privilegiats veient el concert des del seu petit paradís exclusiu i a baix, la plebs mirant cap amunt, fascinada, somiant potser a formar part algun dia d’aquest petit Olimp amb braçalets i càtering. I vaig pensar: Benito, ¿com pots vendre un discurs antisistema mentre reprodueixes exactament el sistema que denuncies?

I allà vaig entendre el que em passa amb molts artistes actuals: no és una qüestió d’edat ni de nostàlgia. És una qüestió de coherència i autenticitat. No em cola la revolució patrocinada. Potser per això continuo tornant a Springsteen. Perquè et podrà agradar més o menys, però quan parla de política, d’obrers o de desigualtat, t’ho creus. La prova és que ha de portar seguretat perquè la seva gira anti Trump comença a posar-se perillosa. Però allà continua sense callar als seus 76 anys. I potser aquí hi ha la diferència entre un artista i una marca. M’agraden els artistes que sembla que tinguin alguna cosa a perdre i no alguna cosa a vendre.