¿Prioritat o supremacia?

Aquesta setmana ha vingut Federico Trillo a El divan de Catalunya Ràdio. Quan li preguntava per les càrregues policials de l’1 d’octubre, les reduïa al fet que només van durar "mitja hora". És mentida; n’hi va haver fins a primera hora de la tarda. Però, més enllà de la inexactitud, el que colpia era el criteri: mesurar la violència en termes quantitatius. Com si la seva legitimitat depengués del temps i no del fet mateix. Va acabar admetent que les càrregues van ser una tragèdia, però que més ho va ser que la població votés.

En el mateix sentit, a l’expresident del Congrés dels Diputats l’indignava que l’Estatut de Catalunya, aprovat a les cambres espanyoles, s’hagués portat a referèndum i votat. Abans que ell mateix l’empenyés cap al TC perquè el retallés, el text constituïa una desmesura, segons la seva opinió. Un excés de capacitat de decisió, un excés d’autonomia catalana, és clar. I s’estava enganyant la gent.

Notícies relacionades

Un atemptat amb preguntes

Més Madrid, la ferida de la "traïció"

Aquells que ens vam creure la legalitat vigent no vam tenir en compte que no importa gaire si les lleis les aprova el Congrés, el Senat i la població votant. Perquè el que ha de prevaldre per damunt de tot, sempre i de manera clara és la supremacia espanyola. ¿Com? Com sigui. Per això Trillo no veu bé que ara es parlin tots els idiomes oficials al ple del Congrés. El castellà mereixeria un altre respecte, superior.

Usar l’adjectiu "nacional" serveix per fer-nos agradable la suposada prioritat, pura supremacia. Nació remet a identitat, cultura, emoció col·lectiva, sentiment de pertinença i calidesa. Tant si es tracta d’immigració com de territoris, alguns ja s’han tret la careta de la Transició.