Aquesta empresa, ¿de qui és?

Panrico (família Costafreda), Chupa Chups (Bernat), Palex (Knuth), Cirsa (Lao), Miquel Alimentació (Miquel), Pronovias (Palatchi), Codorníu (Raventós), Freixenet (Ferrer/Bonet), Pastas Gallo (Espona), Celsa (Rubiralta)... La llista podria seguir, afectant sectors molt diversos. Són empreses històriques de propietat familiar catalanes que en els últims 25 anys han sigut venudes a grups estrangers, incloent-hi fons d’inversió de diferent envergadura i risc. Les raons per les quals un empresari decideix vendre la seva companyia són múltiples i s’han analitzat cas a cas. A una falta d’herència clara se li sol unir rebre una oferta de compra immillorable o, simplement, el cansament o la necessitat de dedicar-se a una altra cosa. També una situació financera complicada i difícil de gestionar. El cansament i les ànsies per canviar d’aires són molt humans.

És tan important la propietat d’una empresa –qui mana– com on es troba el centre de decisions. No és el mateix que el principal accionista sigui un fons (o un grup de fons) d’inversió amb seu a Tombuctú que una (o algunes) persones amb cervell i cor que saben història i respecten els orígens locals del negoci. Els fons estan avui per desaparèixer demà, estan de passada, per molt que els executius (més financers que empresaris) que els representen vagin parlant i parlant del compromís a llarg termini i bla-bla-bla. Linxs, gats, lleons o tigres sempre seran felins a la recerca de rendibilitzar com més, millor, la seva inversió.

Notícies relacionades

Quan la serp es mossega la cua

Dels escarnis a l’assetjament a les xarxes

El 1914 naixia l’origen del grup Puig a Barcelona, amb l’objectiu que els ciutadans fessin més bona olor, fins i tot si no es rentaven prou amb aigua i sabó. A la francesa. Ja va tenir mèrit crear un perfum popular en aquells temps. Barrejar alcohol amb aigua i alguna essència química o natural (alguns van descobrir la lavanda), empaquetada adequadament i gastant en màrqueting i publicitat el que no està escrit. El còctel va ser suficient perquè, amb el temps, Puig acabés sent una de les empreses familiars més respectades del país. Mariano Puig Planas, segona generació (1927-2021), va arribar a convertir-se en l’estendard de la gran burgesia catalana. Mentre Puig va créixer venent fragàncies i internant-se discretament en el món de la moda; a Nova York, Estée Lauder creixia a base de convèncer les dones que calia pintar-se els llavis. Puig, com va passar amb Lauder, va decidir sortir a borsa per fer caixa, fins i tot mantenint el control de l’empresa.

L’anunci que les dues empreses familiars conversaven per unir els seus negocis ha obert tota mena de comentaris laudatoris, uns, i de sorpresa, d’altres. Lauder val en borsa 21.000 milions d’euros davant els 10.000 milions de Puig. No s’ha de ser matemàtic per saber qui guanyarà si fructifiquen les converses, per molt que Lauder estigui intentant superar una profunda crisi de negoci. El control i el centre de decisions de l’empresa passarà a l’altre costat de l’Atlàntic. Una venda més està en camí. Uns creixen perquè d’altres venguin. A veure quina és la següent a caure.