El rei i el cop del 23F

Vaig llegir fa molt Adolfo Suárez, historia de una ambición, de Gregorio Morán. Suárez encara era el poderós president. Em va impactar. Era brillant, documentat, molt crític, gens pamfletari. ¿Va ser Suárez un gran oportunista –de secretari general del Moviment a líder de la democràcia– amb una gran intuïció? Li devem –almenys en part– el suïcidi de les Corts franquistes que va obrir la Transició.

Anys després Antoni Batista em va presentar el Gregorio.

I no vaig dubtar a incorporar-lo com a columnista al diari que dirigia. S’havien d’obrir finestres. El Gregorio em va donar disgustos. S’havia rebel·lat contra el PCE i li agradava ferir els "santons", a dreta i a esquerra. I les seves Sabatinas Intempestivas (el nom ho diu tot) tenien molts lectors. El vaig continuar veient alguna vegada i vam coincidir tant com discrepar, però era algú a qui s’havia d’escoltar.

I la seva posterior biografia de Suárez –publicada quan encara escrivia a La Vanguardia– em va fer pensar que el 23F va ser un cop estúpid i truculent d’uns militars reaccionaris que necessitaven un general ambiciós –Alfonso Armada, pròxim al rei– que els pogués donar "una capa d’alguna cosa". Però l’ambició d’Armada –ser president ungit pel rei i les Corts– va xocar amb el primitivisme de Tejero i la voluntat reial.

El gran objectiu –la marxa de Suárez– ja estava aconseguit. Suárez dimiteix per sorpresa el 29 de gener de 1981, menys d’un mes abans del cop del 23F. I dona una pista sobre les causes: "No vull que el sistema democràtic de convivència sigui un parèntesi en la història d’Espanya". Morán situa l’origen de la dimissió en un dinar a la Zarzuela amb el rei i tres tinents generals dijous 22, set dies abans.

¿Què passava el gener del 81? Suárez sempre havia tingut l’enemiga de part de l’Exèrcit, que no perdonava la legalització del PCE. I les forces de l’ordre estaven traumatitzades perquè el 1980 ETA va cometre més de 100 atemptats. Espanya estava en crisi, la dreta –tota– clamava contra un president "díscol", la CEOE el culpabilitzava de les vagues, part de la UCD –els democristians– es rebel·laven contra qui jutjaven incapaç, Abril Martorell, vicepresident econòmic, havia llançat la tovallola... Suárez estava sol i el PSOE només veia en ell un enemic electoral. Qui havia dirigit la Transició, i guanyat dues eleccions generals, estava perdent pistonada.

El matí del 22 de gener Suárez va anar a la Zarzuela a la presa de possessió d’Antonio Truyol al Tribunal Constitucional. I sobre la marxa el rei el va convidar a un dinar amb tres tinents generals: "President, hi ha soroll i convé que t’escoltin". Juan Carlos i Suárez seuen a la taula amb Jaime Milans del Bosch, capità general de València, González del Hierro, de les Canàries, i Merry Gordon, de Sevilla. En un moment el rei s’absenta –un uixer li havia passat una nota– i és fora uns quinze minuts. Llavors els generals el culpabilitzen del "gran caos". Ha de marxar, cas contrari... Suárez ho entén. No li queda cap altra opció que dimitir. I ho fa el dijous següent.

El rei pot pensar que tot es recompon. Suárez se’n va i Calvo Sotelo, un polític més conservador, agafarà les regnes. Després... l’ordre constitucional. Però Milans del Bosch vol la involució i Armada busca ser president.

Notícies relacionades

Es riuen de Sánchez

El desprestigi del dubte

I el rei diu no. Per això –contra el que s’esperava– no rep Armada la tarda del 23F. I el cop s’enfonsa. Darrere només hi havia militars reaccionaris o ambiciosos i les protestes cridaneres de la dreta més assilvestrada. Joan Carles explica (memòries) que aquella nit parla amb tots els capitans generals i tots li donen suport contra el cop, però creu que la meitat haurien preferit una altra cosa.

Morán aporta indicis, no proves. Però la seva tesi explica bé la dimissió de Suárez i també el fracàs del cop. El rei fins i tot va induir el cop tou. Però no va voler arriscar un ordre constitucional que havia costat molt consensuar. Ell va nomenar Suárez per acabar la dictadura i el va fer dimitir per salvar una crisi insostenible. ¿Va ser així.