Els papers del 23F /
Una vegada conegut el contingut dels 153 documents secrets sobre l’intent de cop d’Estat del 23F que el Govern va desclassificar ahir, resulta encara més incomprensible que hagin hagut de passar 45 anys perquè historiadors, periodistes i la ciutadania en general puguin tenir coneixement d’informacions que aporten detalls significatius sobre el que va passar en aquell moment i en els dies anteriors i posteriors a la sublevació. Sobretot quan amb prou feines contenen dades que modifiquin la visió dels fets que es desprèn de la sentència condemnatòria contra els responsables i executors, i més encara quan aquest secretisme només ha servit per impulsar teories conspiradores. Ja va ser prou greu la conjura d’alguns generals que intentaven, uns, acabar amb la incipient democràcia i d’altres, condicionar-la (cosa que finalment venia a ser el mateix), amb l’ajuda d’alguns civils o de mitja dotzena d’agents del servei d’intel·ligència. Amb la desclassificació dels papers ha quedat demostrat, una vegada més, que la claredat és el millor antídot per a la desinformació.
En una primera revisió dels documents desclassificats no apareix cap indici que contradigui el que va establir la sentència del consell de guerra que va situar els generals Alfonso Armada i Jaime Milans del Bosch com a màxims responsables de l’intent, tot i que no necessàriament amb objectius i estratègies coincidents. Encara queden aspectes dels quals potser no hi ha empremta documental, o encara no ha aparegut: sobretot sobre el que va passar en els tensos mesos previs, i sobre com es va arribar a alimentar, i en quins cercles, la idea que era necessari un cop de timó fora del curs constitucional. Tant la revelació que hi va haver contactes amb militars detinguts des de la direcció de l’Estat abans del consell de guerra com l’extensió de la participació dels serveis d’intel·ligència han de ser també objecte d’anàlisi. Aquestes dades, no obstant, no contradiuen que, com queda reforçat amb la lectura dels documents, almenys una vegada desencadenat el cop el rei va actuar en tot moment amb fermesa contra els revoltats i en defensa de l’encara fràgil democràcia espanyola, fins al punt que els colpistes atribuïssin el seu fracàs a haver deixat "el Borbó lliure".
La decisió de desclassificar els papers del 23F, improvisada en les últimes setmanes pel president Pedro Sánchez, forma part, sens dubte, de la seva habilitat per introduir en l’agenda política assumptes que allunyin el focus de les debilitats del seu Govern, en les quals mira de fixar-lo l’oposició. Del contingut dels documents no es desprèn, no obstant, que la seva aposta tanqués la intenció de posar el focus sobre l’actuació de Joan Carles o Felipe González, com alguns han insinuat. Amb tot, la desclassificació no hauria d’haver sigut el fruit d’un acte discrecional en el moment considerat políticament oportú pel president del Govern. Una llei de secrets oficials que substitueixi la vigent, que va ser aprovada durant el franquisme, hauria d’haver regulat de manera clara les regles sota les quals alliberar aquests, però també altres informes classificats.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
