Quan el vent revela distracció

El vent no és una anomalia excepcional al nostre territori. El que sí que ho és, o ho hauria de ser, és que un edifici presenti patologies o deficiències de conservació que el converteixin en un risc per a les persones. La seguretat, la durabilitat i la resistència formen part dels requisits bàsics establerts pel codi tècnic de l’edificació, que fixa les condicions perquè els edificis responguin correctament davant les accions del vent, la pluja o altres agents meteorològics. Però el compliment normatiu en el moment de la construcció no és suficient si, amb el pas dels anys, no hi ha un manteniment continuat i professional.

Molts dels danys que hem vist aquests dies no són conseqüència directa de la força del vent, sinó de l’efecte d’aquest sobre el deteriorament acumulat als edificis: ancoratges debilitats, fissures no reparades, impermeabilitzacions degradades o elements afegits sense el control tècnic necessari. L’edifici, com qualsevol infraestructura, envelleix i, quan no hi ha cura, els fenòmens meteorològics actuen com un accelerador dels problemes.

En aquest context, cal reivindicar la figura de l’arquitecte com a professional que pot vetllar pel manteniment i la conservació dels edificis. Molt sovint s’associa la intervenció professional a la reparació urgent, quan el dany ja està fet. Però el valor real de l’arquitectura és anticipar-se i establir un pla de manteniment al llarg de tot el cicle de vida de l’edifici. Una inspecció periòdica i una diagnosi acurada poden detectar patologies incipients abans que es converteixin en incidències greus, en risc per a la seguretat o en costos elevats i imprevistos.

La prevenció evita accidents i permet allargar la vida útil dels edificis, millorar el comportament energètic i optimitzar les inversions de les comunitats de propietaris. Actuar a temps sempre és més econòmic que fer-ho tard i, sobretot, evita problemes, disgustos i situacions d’urgència que afectin la qualitat de vida dels veïns.

Arquitecte de referència

Catalunya disposa d’un parc residencial ampli i, en molts casos, envellit. En un context de canvi climàtic, amb uns episodis meteorològics cada vegada més intensos i freqüents, la cultura del manteniment ja no pot ser opcional: és una necessitat. Les comunitats de propietaris han d’entendre que l’edifici és un patrimoni col·lectiu que requereix una gestió responsable i professional.

Notícies relacionades

Contra la frustració

Un mes després de Gelida

Per això, des del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya volem fer una crida clara: cal tenir un arquitecte de referència a prop, un arquitecte de capçalera. Els edificis també necessiten un seguiment tècnic continuat. Disposar d’un arquitecte que conegui la comunitat de veïns i l’estat de l’immoble, que pugui avaluar els riscos i orienti les decisions de manteniment, és la millor garantia de seguretat i d’una bona gestió econòmica. Cada edifici, un arquitecte.

Les ventades d’aquests dies passaran, però els seus efectes ens han de servir d’avís. La millor resposta davant els fenòmens extrems no és només reaccionar, sinó preparar-nos. Cuidar els edificis és cuidar les persones i també tenir cura de la ciutat que compartim. I la prevenció, en arquitectura com en tants altres àmbits, és sempre la inversió més intel·ligent.