‘Happy together’

2

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

13 de febrer del 2026. 06:01

0 Comentaris

Quique García / EFE

Era dissabte a la tarda i estàvem a casa mirant de llegir mentre el Turrón, amb la seva desbordant energia de cadell de quatre mesos, reclamava una atenció que nosaltres, en aquell moment, volíem destinar als nostres respectius llibres: l’L. a La trama nupcial, de Jeffrey Eugenides, i jo a Un asunto de familia, de Claire Lynch. Abans d’asseure’m, havia posat música clàssica perquè aquell matí havia llegit en alguna part que als gossos els relaxa sentir Mozart i Beethoven, tot i que, posats a aconseguir que els seus accelerats cors es calmin una mica, el millor és optar pel reggae o el soft rock, segons sembla. De la mateixa manera que m’he acostumat a escriure en un silenci gairebé sepulcral i he de tenir el mòbil lluny, fora del camp visual, em costa cada vegada més llegir si de fons sona alguna cançó, fins i tot si no són vocals –fins no fa gaire ho podia fer amb jazz suau: Bill Evans, Ben Webster o Glenn Gould al piano, amb la seva característica taral·la–. La meva capacitat de concentració, víctima d’aquesta societat hiperestimulada, ha anat minvant fins a convertir-se en un estat gairebé tan fràgil i efímer com la felicitat, o l’alegria, també usurpada per la perversitat que ens envolta, amb dies en què quasi l’asfíxia. Però, obstinada com soc, a més de tenaç, aquella tarda vaig mirar de fer veure que no havia canviat res. Al cap de pocs minuts, la meva nova realitat es va imposar i, incapaç de concentrar-me, vaig recórrer a una d’aquelles frases que només quan fa prou anys que comparteixes la vida amb algú, en la salut però sobretot en la malaltia, i aquí hi entren les desgràcies sobrevingudes, saps que interpretarà en el seu sentit simbòlic –el que realment volies dir, però no gosaves, pel que fos– i no pas en el literal –el que has dit, procurant contenir el riure delator–. Pots treure la música, que segur que et molesta, a mi no m’importa. Això vaig dir a l’L., que va trigar uns instants a traduir què significava realment: jo no volia escoltar música, però mirava de fer-li creure, sense gaire convicció, que ho feia per ella, que estava disposada a sacrificar-me en això perquè estigués bé. Aquell moment es va quedar en una anècdota que va reforçar la nostra complicitat, sostinguda en el temps gràcies al convenciment mutu que ser dues, pensar, sentir, patir, viure així, no implica que una de nosaltres hagi de renunciar al que és perquè siguem una parella. Potser aquest és el gran misteri que embolcalla l’amor, de vegades podem ser inseparables, sentir-nos estranys, incomplets en absència de la persona que estimem, més vulnerables i afligits, però mai indivisibles de l’altra. Únicament sent conscients d’això pot perdurar aquest sentiment tan extraordinari, fins que s’acabi, és clar, ja que l’eternitat és pròpia de les deïtats i nosaltres, fins i tot enamorats, som simples mortals. M’agrada pensar en això quan em pregunten si l’L. i jo estem casades o som parella de fet, i ens imagino en un ascensor, tancades, de camí a teràpia, com en l’escena d’aquella sèrie, un dels nostres guilty pleasures, arribant a la conclusió que si ens estimem és perquè preferim quedar-nos a casa la nit de Cap d’Any. Com cantaven The Turtles, "so happy together".