Serà tard

Després van venir les grans canonades d’internet, conductes transparents o opacs, globals, infinits, insaciables... I algú va descobrir, amb la lucidesa d’un visionari i la poca traça d’un lampista aficionat, que en aquests tubs hi cabia tot. Calia alimentar-los. Va sorgir així una nova espècie zoològica: el proveïdor de continguts. L’expressió, que ja sona a sindicat, va aparèixer cap al 2000. Milions de persones van sentir el deure cívic d’omplir els canals digitals amb opinions, tutorials, gats tocant el piano, ressenyes de torradores i meditacions profundes de vuit segons (això t’ho arreglo en un TikTok).

Notícies relacionades

País d’emigrants

Melania Trump, una fortuna sota escrutini

Per ser proveïdor de continguts no cal cap requisit: es tracta d’algú que subministra qualsevol cosa, merda si és necessari, per alleujar l’angoixa que ens provoquen els forats. Tant hi fa el que es digui: l’important és eliminar el silenci, que és una mena de forat, i no permetre que un sol centímetre de banda ampla es mantingui vacant.

Cada minut neixen milions de paraules que no diuen res i trilions d’imatges banals fins al paroxisme (signifiqui el que signifiqui paroxisme). No creem idees: armem soroll perquè les mànegues no s’arronsin com pulmons sense aire. Potser un dia ens adonarem que el contingut més valuós era precisament el buit que ens afanyem a omplir. Però serà tard: algú ja haurà pujat un vídeo explicant com l’hem d’eliminar.