Ja ho hem fet abans

La vida no consisteix a evitar el desequilibri, sinó a saber tornar-ne. No hi ha existència que no es desplaci cap a zones d’inestabilitat, cap a l’abisme. Viure és acceptar el canvi de rasant. No és sostenir-se en la vigília perpètua, sinó aprendre a entrar i sortir del son amb naturalitat. També es torna del deliri (ho diu un delirant). Es torna del Nadal, se sobreviu a la revelació que els Reis Mags són els pares. Se sobreviu també a les rebaixes de gener. Tornar no implica negar el viscut, sinó integrar-ho. Potser la vida consisteixi precisament en aquest moviment pendular: anada i tornada entre la ficció que ens protegeix de la realitat i la realitat que ens arrenca de la ficció perquè freguem els plats o fem el menjar. Somiem per assajar, per exagerar, per trencar les costures del donat. Despertem per comprovar què queda dempeus, què mereix ser salvat, què ha de ser abandonat. La salut –individual i col·lectiva– és la capacitat de tornar de l’al·lucinació amb una cosa útil a les mans.

Hi ha èpoques en què la societat sencera sembla haver-se perdut dins d’un son de grandesa, de por, d’identitats rígides, d’enemics imaginaris. Llavors, la bogeria deixa de ser íntima i es converteix en sistema; deixa de ser metàfora i es transforma en programa polític. ¿Sabrem tornar? La bogeria es disfressa amb freqüència de sentit comú. Parla alt, simplifica, promet solucions definitives. Trump i els seus no representen només una anomalia política, sinó una temptació més profunda: la de quedar-se a viure en el son, renunciant al treball incòmode del despertar. Perquè despertar dol (recordin al que va despertar Alemanya després de l’Holocaust). Exigeix matisos, memòria, responsabilitat. Exigeix acceptar la complexitat i la fragilitat. Però si alguna cosa ens ensenya l’experiència personal i històrica és que sempre es troba la manera de tornar. Tornem de l’amor que ens va fer mal, de la idea obsessiva que ens va tenir, del pare autoritari que ens va subjugar. Tornem amb cicatrius, però també amb un coneixement nou: el d’haver estat fora de nosaltres mateixos. Potser, en aquests moments, no ens hauríem de preguntar si serem capaços de tornar. Hem de recordar que ja ho hem fet abans.