Esquerdes a la xarxa ferroviària

Si posem la situació espanyola en el context europeu, veurem que les xarxes ferroviàries dels grans països europeus comparteixen problemes similars. Fer compatible l’alta inversió en l’alta velocitat amb la renovació dels serveis de tren locals després de dècades de negligència que han deixat desenes de milers de quilòmetres de línies necessitats de renovació. Des del punt de vista de la seguretat, amb tot, mentre la fiabilitat i puntualitat cauen, la sinistralitat també. I Espanya no surt malparada si s’observen el nombre d’accidents en els últims anys. Alemanya, Polònia, França, Romania i Itàlia n’han tingut més. Però en aquestes xifres generals inclouen aspectes com l’estat del material rodant, la densitat de la trama, la presència de punts de risc com els passos a nivell, en els quals potser el nostre país no està tan malament. Però en un indicador concret, el de descarrilaments, no tan freqüent però més greu com a precursor d’accidents amb efectes greus sobre la seguretat de les persones, és Espanya la que encapçala l’estadística. Un tipus d’incident que es pot relacionar directament amb l’estat de les vies. I aquest es correspon amb el nivell de manteniment. La Comissió d’Investigació d’Accidents Ferroviaris (CIAF) va concloure que els 22 descarrilaments que es van produir el 2024 van respondre a una combinació de diferents deficiències en el manteniment de la infraestructura de la xarxa. I en aquest sentit, Espanya està augmentant la seva inversió (un 22% des del 2022), però no en la mateixa proporció que el factor que incideix més directament en el desgast de la infraestructura: més que el nombre de passatgers, el nombre de circulacions de trens als corredors més transitats (un 85%).

Divendres passat, en l’avaluació provisional de l’accident d’Adamuz, la CIAF va dir que la fractura d’un raïl, hores abans del pas de l’Iryio que va descarrilar, es va anar agreujant al pas de successius combois fins que va acabar causant la tragèdia. El ministre de Transport, Óscar Puente, va assumir aquesta conclusió però va replicar que les revisions que podrien haver detectat aquest problema havien sigut freqüents i recents. Una al·legació que suscita més preguntes de les que respon. Si l’explicació és aquesta i els controls es van efectuar, això només indicaria que, a més de prioritzar la inversió en manteniment, caldrà, almenys, revisar les rutines d’inspecció, i els procediments de detecció, alerta i reacció dels desperfectes en temps real.