Almarazi el cost de no decidir

El Govern s’escuda en el fet que el calendari està pactat amb les empreses. Qualsevol pròrroga –diu– exigeix que siguin elles les que la sol·licitin i que n’assumeixin els costos. Formalment, és així. Les companyies, de fet, ja l’han demanada. El que encara no s’ha aclarit és com actuarà l’Executiu davant aquesta petició ni en quins terminis. La tramitació avança amb una lentitud difícil de justificar, acompanyada de missatges públics contradictoris, com si el Govern aspirés a fer que el pas del temps resolgués una decisió que li correspon assumir.

Notícies relacionades

El teatre de Donald Trump

Iglesias, Ayuso i el feminisme

A aquesta falta de definició s’hi suma un dèficit de transparència preocupant. L’Administració encara no ha fet públic l’informe sobre l’impacte del tancament d’Almaraz, ni els plans de reactivació econòmica i territorial que haurien d’acompanyar aquesta decisió si s’executa. L’absència dels dos documents alimenta una conclusió difícil d’esquivar: la pròrroga és avui l’única opció realista, en un context en què tots els actors saben que el calendari de tancament és materialment impossible de complir i que la transició energètica no està en condicions de substituir, ni en termini ni en garanties, aquesta central.

Almaraz no és una abstracció ni un símbol ideològic; és una infraestructura crítica. Cada dia que passa sense una decisió no només no acosta una transició ordenada sinó que incrementa el cost energètic, econòmic i polític d’una pròrroga que no podrà eludir ningú.