L’hora de Groenlàndia

Donald Trump està exultant i envoltat de gent que li riuen les gràcies, com Vance, Miller, Hegseth o el mateix Rubio, artífex de la línia de duresa que s’ha imposat amb Veneçuela i a qui també li agradaria alliberar Cuba del castrisme i les seves misèries.

L’operació Absolute Resolve ha sigut un èxit militar a l’abast de molt pocs països. L’Exèrcit veneçolà ha fet el ridícul i la guàrdia pretoriana cubana de Nicolás Maduro ha deixat 40 morts mirant d’impedir-ne el segrest. Si hi afegim els bombardejos sobre l’Iran i els houthis i la presa d’alguns petroliers en alta mar, correm el risc que Trump pensi que tot són flors i violes i que pot fer el que li plagui.

I no li falta una mica de raó veient que les protestes que suscita són perfectament susceptibles de ser ignorades: en el cas de Veneçuela, russos i xinesos han protestat amb la boca petita, perquè el que ha passat tampoc els va del tot malament; a Europa, les declaracions de Costa, Von der Leyen i Kallas van ser molt descafeïnades per no molestar Trump, no sigui que ens abandoni davant els russos; i la protesta més ferma d’Espanya, Colòmbia, el Brasil, Mèxic, Xile i l’Uruguai no deu haver amoïnat gaire el Donald... si és que sap quins països són.

Per això cal prendre molt seriosament les seves amenaces d’apoderar-se ara de Groenlàndia, perquè és perfectament capaç de complir-les –de grat o per força– al·legant raons de seguretat nacional, les mateixes que Putin invoca per envair Ucraïna i Xi el mar del Sud de la Xina i, eventualment, Taiwan. En descàrrec de Trump s’ha de reconèixer que no amaga les seves intencions i no pretén enganyar ningú. I quedar-se amb Groenlàndia és més fàcil que segrestar Maduro. El que passa és que el preu és molt més alt perquè deixaria molt tocada l’OTAN, que no podria sobreviure a un conflicte entre els seus membres. ¿Quina mena d’aliança defensiva és una coalició en què un soci n’ataca un altre? Sobre si escolliria entre l’OTAN i Groenlàndia, Trump va respondre que s’hauria de veure ("It may be a choice").

Si es vol apropiar de Groenlàndia, on ja té una base militar, en tindria prou amb enviar un helicòpter i una dotzena de soldats a Nuuk, prendre les seus de la televisió i del Govern autonòmic i col·locar una bandera amb les barres i estrelles a la plaça del poble.

Espanya, el Regne Unit, França, Itàlia, Alemanya, Polònia i Dinamarca han dit que això no estaria bé, però no podrien fer absolutament res en l’àmbit pla militar per evitar-ho. Una fórmula més lenta seria convèncer els groenlandesos per demanar la independència a Dinamarca i després animar-los per unir-se als EUA –fins i tot oferint-los uns bitllets per cap–, però això comportaria massa temps per al caràcter impacient de l’americà.

Potser l’opció més intel·ligent de totes seria mirar d’acordar amb Dinamarca una ampliació de la cooperació militar que acabés donant a Washington de fet, però no de dret, el control de l’illa. Més intel·ligent i menys nociu però em fa l’efecte que insuficient per al Donald, que diu que vol "la propietat" d’un territori amb importants riqueses minerals al subsol i a l’oceà Àrtic adjacent. L’esperança, com deia Churchill, és que Washington acabi fent el correcte després d’haver provat totes les altres opcions. Però no me’n fiaria gaire.

Notícies relacionades

Disney va a totes amb la IA

¿Adolf Trump?

Al marge que demà mateix pot voler les Canàries, davant la costa africana, o les Açores, on hi ha la base militar de Lajes, ¿qui ho impediria? La seva pretensió perjudica la relació transatlàntica per a alegria de xinesos i russos, que veuen com els americans s’allunyen dels seus tradicionals aliats europeus i enfonsen l’OTAN, cosa que els facilita les apetències d’expansió territorial. En aquests moments la crisi sembla inevitable, tot i que hi ha alguna esperança de l’oposició del Senat a l’ús de la força sense permís del Congrés. I encara que vulguem esperar el millor, l’opció intel·ligent és preparar-se per al pitjor. Perquè pot arribar. Mentre els danesos fan lobby a Washington, aquesta setmana es reuniran els ministres d’Exteriors Rubio i Rasmussen per parlar del tema. Alienar els aliats europeus és mal negoci, perquè debilita els EUA davant Rússia i la Xina, tot i que potser el Donald ens menysprea tant que no li importa.

Postdata: compte amb l’Iran, on l’ambient s’està escalfant molt.