De la climatofòbia també se’n surt

De la preocupació forassenyada per canvis de temperatura, pressió i d’altres se’n diu meteorosensibilitat. També hi ha la climatofòbia, la por extrema de tempestes, huracans i esdeveniments adversos. En el pitjor dels casos, cada fenomen pot generar trastorn: astrafòbia, pànic a trons i llampecs; pluviofòbia, a la pluja; ancraofòbia, al vent, o nivofòbia, a la neu. L’ecoansietat, però, al·ludeix al temor per la crisi climàtica i l’escalfament de la Terra. Tant de bo els nostres pròcers tinguessin una mica d’ecoansietat pel futur del planeta i no una climatofòbia que voreja el ridícul. En algunes ciutats espanyoles s’han suspès cavalcades de Reis perquè les condicions climatològiques eren adverses, amb condicions extremes. En d’altres s’han contagiat de la por i les han avançades pel mal temps propi de l’estació. Així, en alguns llocs Melcior, Gaspar i Baltasar van aterrar el 4 de gener a la tarda, o el 5 al matí per evitar el que va acabar sent un plugim i el fred típic de l’hivern, en la majoria dels casos. No sé com deuen haver explicat a la canalla que la màgia és incompatible amb l’aprensió i l’angoixa. Recordo en la meva infància cavalcades entre aiguaneu i torbs, resolts estrenyent el pas i amb un simple paraigua. Els ciutadans no s’encongeixen si es mullen i no es refreden si s’abriguen. Curses infantils ajornades per una feble pluja i festes canviades de data perquè glaça. Acabaran per traslladar Reis al juny, que fa bo, i Nadal a maig, per evitar les incidències de vent i boira als aeroports. Tota precaució és poca després del que va passar a València. Patim climatofòbia. És a dir, que per culpa de la inoperància de Carlos Mazón i el seu govern per no haver atès una alerta important en el moment adequat, qualsevol nuvolada ens envia a casa i ens fastigueja la festa. És hivern: no cal viure en estat d’alerta i enganxats al termòmetre.